Els somnis, les esperances i la resistència dels que no encaixen en un món intolerant amb la diferència són tres dels eixos de la nova novel·la de Paul Harding (Beverly, 1967), Un altre edèn. Inspirada en uns fets reals del 1912 a l’illa de Malaga, davant de la costa de Maine, la novel·la de Harding també és una història de racisme i gentrificació turística a l’illa de les Pomes –dita així en homenatge als arbres que van plantar el 1873 la primera parella que s’hi va instal·lar, Benjamin Honey, que havia estat esclau, i Patience, la seva dona irlandesa–. Cent anys després, els descendents dels primers pobladors encara hi viuen, pobres i afamats, però feliços i protegits, fins que són assetjats per les autoritats del continent, la gran civilització que vol fer neteja ètnica. Harding transforma la crònica historicista en poesia fragmentària. Per desgràcia, no busca el desafiament estètic, té un estil de prosa una mica antiquat i un simbolisme bíblic feixuc (la narració descriu la vida quotidiana dels illencs, però comença amb un diluvi digne de Noè). Amb tot, però, la narració és sòlida i s’adapta a les normes del gènere de la novel·la històrica.