Al contrari que la majoria dels seus contemporanis, el filòsof Jean-Jacques Rousseau, davant la clàssica dicotomia entre estat salvatge i civilització, mostrava una clara predilecció per tot el que era previ a qualsevol organització en societat. Defensor del concepte del bon salvatge, el pensador creia fermament que l’ésser humà, per naturalesa, era bo, lliure i virtuós, i que era justament la vida en societat el que el corrompia i li despertava els vicis de la riquesa, la fama o l'enveja, focus de conflictes i desgràcies.