Una de les imatges de la pandèmia que em va quedar clavada per sempre en la retina va ser la d’una habitació d’hotel a Kíiv amb desenes de nadons col·locats en fileres com productes en un supermercat. Era un autèntic estoc de nadons que no podien ser entregats pel confinament fruit de l’anomenada gestació subrogada, eufemisme tan asèptic, tan tècnic, que no pertorba les nostres consciències. La legislació espanyola prohibeix aquesta pràctica per ser èticament contrària a la dignitat humana, per la mercantilització de la vida i la instrumentalització de les dones, gairebé sempre pobres, per satisfer els desitjos d’homes i dones rics. 

Malgrat que la legislació espanyola no permet els contractes de ventre de lloguer, cada vegada hi ha més casos de famílies o parelles que se'n van a un país estranger on sí que estan permesos i tornen amb un nadó després d'una gestació subrogada. Un cop aquí, xoquen amb les dificultats per inscriure l'infant, i algunes han acudit als tribunals buscant un reconeixement de la parentalitat. Aquesta setmana, el Tribunal Suprem ha refusat homologar una sentència dictada a Texas que validava un contracte de gestació subrogada. L'ARA ha contactat amb dues especialistes per conèixer quines són les escletxes legals que aprofiten les agències dedicades a la gestació subrogada per driblar la prohibició.

Quan encara és protagonista per ser font d’inspiració d’Ursula von der Leyen per solucionar el tema de la immigració, Giorgia Meloni torna a sumar una altra victòria, en aquest cas al seu país, després que el Parlament italià hagi aprovat una llei que tipifica la gestació subrogada com a “delicte universal”. Els infants immigrants serveixen per a una cosa i els infants comprats, per una altra. El que sembla una contradicció brutal dels drets humans sempre depèn de la utilització ideològica que es faci dels humans.