Si qualcú hagués dit als humans del paleolític que un dia enviaríem missatges amb cares grogues, la reacció hauria estat, segurament, de desconcert. Tot i això, el mecanisme no els hauria resultat del tot estrany. Les pintures d’Altamira o Lascaux, amb animals i escenes de caça, no eren textos però sí una forma de comunicació visual compartida dins el grup. Aquest és, segons alguns, l’antecedent més antic de l’escriptura: no perquè hi hagués llengua escrita, sinó perquè hi havia signes amb intencionalitat.

Al xat que comparteixen, algú hi posa la foto del que es va morir, el primer de tots ells, avui fa un any. Llavors, algú altre, que potser no ho tenia present, envia l’emoticona del cor, repetida moltes vegades. Ja es veu que no ha pensat quantes. Ha premut la tecla i han sortit els cors que han sortit. Cinc. Llavors, algú altre hi posa l’emoticona de la cara amb la llàgrima. Omple tota una línia i la meitat de l’altra. Un altre hi posa el cor, però no pas el de color vermell, sinó aquell que es fa amb les dues mans, unint els dits polze i índex. Un altre, un arc de Sant Martí; i un altre, el cor que batega. No ho ha pensat gaire, el del cor que batega, perquè justament el que estan dient és que fa un any que el cor d’aquell de tots ells que va morir primer va deixar de bategar.