Gabriel Ferrater deia que el més elevat d’una literatura era la poesia, però que una literatura no descansa en els seus cims. Sempre he opinat que la base de tota literatura és l'assaig i la capacitat de pensar-nos a nosaltres mateixos, que és a partir de la qual es fa la literatura. Un dels assaigs que recentment més l'ha encertat a l’hora de fer un retrat d’allò que som avui és Sin relato, de l’escriptora i psicoanalista Lola López Mondéjar (1958). Deixeu-vos de tècniques de mindfulness i submergiu-vos en l’apassionant exercici de mirar-vos al mirall de la realitat.

"Des de finals del segle XX, els professionals que ens dediquem a escoltar el malestar observem amb preocupació que els que ens consulten han deixat de poder relacionar el seu patiment amb cap causa. Senten angoixa, insomni, irritabilitat, tristesa, desgana, experimenten problemes en les relacions socials, s'autolesionen, es deprimeixen, però no poden atribuir aquests malestars a cap circumstància biogràfica o social que els pertorbi". Aquesta constatació clínica és el punt de partida de Sin relato. Atrofia de la capacidad narrativa y crisis de la subjetividad, el text amb què la psicoanalista i escriptora Lola López Mondéjar (Molina de Segura, 1958) ha guanyat el 52è premi Anagrama d'assaig i que arribarà a llibreries el 9 d'octubre.