Segurament, quan a un català li demanen pensar en Nadal, la primera imatge que li ve al cap no serà una simbomba, com sí que podria passar en altres punts de l'Estat. Si pensem en un tomàquet, no seria estrany que un català relacionés aquesta fruita amb el pa amb tomàquet, però difícilment algú de fora de Catalunya faria aquesta associació. Aquestes dues situacions quotidianes són un exemple de fins a quin punt és necessària la Llengua de Signes Catalana (LSC). "Les llengües de signes s'han format de manera espontània i natural, ningú les ha inventat i, per tant, els signes de cada llengua s'han creat en funció de la cultura i els costums de la persona sorda que necessita comunicar-se", detalla Gemma Barberà, investigadora del Laboratori de Llengua de Signes Catalana de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).