Llegeixo a l’ARA que la Fiscalia demana que es repeteixi el judici a Luis Rubiales, condemnat com a agressor sexual pel petó no consentit a Jenni Hermoso durant la celebració del Mundial. Explica la notícia, per cert, que un cop acabat aquest primer judici Jenni Hermoso va dir que "si bé celebrava una sentència condemnatòria, opinava que les penes per als acusats eren insuficients, sobretot en el delicte de coacció, del qual havien quedat absolts". Per les dues coses demanaven a Rubiales dos anys i sis mesos de presó: un per agressió sexual i un i mig per coaccions. I si m’hi refereixo és perquè ahir em mirava a Netflix un documental sobre el judici del cas Pelicot. No, no cal que se’l mirin, de cas Pelicot només té el nom, i és una croqueta amb quatre trossets de pernil i quilos de beixamel de pot, en forma d’una noia i un noi, que passaven per allà, que han patit abusos, i que fan de torna, atès que la dona que dona títol al plat no hi surt fent declaracions. La qüestió és que l’agressor, un agressor amb totes les lletres, algú que agredia la dona i l’oferia als altres drogada, passarà 20 anys a la presó, tal com demanava la fiscalia. I entre els còmplices hi ha un repartidor de 32 anys, culpable de violació agreujada en grup, que hi passarà set anys, i un jubilat de 63, culpable del mateix delicte més el d’administració de substàncies, que està condemnat a cinc anys, però no entrarà a la presó.

No tinc cap dubte que algú, en algun lloc, ja està escrivint el guió per a la pel·lícula o la sèrie sobre el cas Pelicot. Ni la imaginació més fèrtil hauria construït una trama tan escabrosa: una dona descobreix que el seu marit –suposadament l’home perfecte– l’ha estat drogant per sotmetre-la a violacions amb una cinquantena d’homes durant quasi deu anys.

Gisèle Pelicot entrava serena aquest dimarts, com ho ha fet cada dia, al Tribunal Criminal d'Avinyó. Tenia l'última oportunitat per parlar al judici i adreçar-se al seu exmarit i als altres 50 homes acusats d'haver-la violat durant més de deu anys mentre estava inconscient, drogada prèviament pel seu marit, Dominique Pelicot. Era la quarta i última vegada que declarava en el "judici de la covardia", tal com l'ha descrit ella mateixa, i s'ha posat davant del micròfon per denunciar que vivim en un "societat masclista i patriarcal que banalitza la violació". Gisèle Pelicot ha llançat una advertència: "És hora que la societat obri els ulls i canviï la mirada sobre la violació".

Durant tot el procés judicial han estat gairebé sempre en un segon pla. Amb el judici apropant-se a la fase final, aquest dilluns els tres fills de la víctima de les violacions, Gisèle Pelicot, i del principal acusat, Dominique Pelicot, han declarat en una sessió molt tensa en què s'han encarat amb el seu pare. Fins ara només la seva filla, Caroline –a qui l'acusat va fotografiar dormint en roba interior– havia parlat al judici. Els altres dos fills, David i Florian Pelicot, de 50 i 38 anys, han relatat la commoció que va suposar per a tots ells assabentar-se que el seu pare havia estat drogant durant anys la seva mare perquè centenars de desconeguts la violessin mentre estava inconscient. Uns fets que han trencat la família i que han suposat un duríssim cop psicològic per a tots ells, segons han relatat.

Vaig ser violada a la universitat per un noi que semblava agradable i que no era un desconegut. Crec que és una afirmació banal, però si aquesta frase t'incomoda entenc per què. Ho descric així per assenyalar com és de freqüent la meva experiència. En la conversa pública veiem la violació com un fet excepcional, una cosa que només passa en situacions extraordinàries. La cultura pop i, en particular, els processos policials han ensenyat als espectadors a pensar en la violació “real” com una cosa que fan desconeguts en carrerons foscos. Però la realitat és que la majoria de les agressions sexuals es produeixen en situacions en què les víctimes coneixen els seus agressors.

L'atrocitat perpetrada per Dominique Pélicot contra la seva esposa Gisèle ens fa pensar –entre moltes coses més– en les imatges i els relats que la cultura dona de la violació. Pensem, per exemple, en tres pel·lícules: Els gossos de palla, de Sam Peckinpah (1971); Irreversible, de Gaspar Noé (2002), i El consentiment, de Vanessa Filho (2023).

Des que va saltar la notícia als mitjans, monstre, pervertit o psicòpata són alguns dels apel·latius que més s’han fet servir per intentar descriure Dominique Pélicot, un home de 72 anys que durant una dècada va drogar i violar sistemàticament la seva dona, la Gisèle, i a més la va oferir a prop d’un centenar d’homes -casats, amb fills, infermers, periodistes, professors-, la majoria dels quals també la van agredir sexualment.

El cas de la dona francesa violada durant anys per contactes del seu marit és tan repugnant que costa molt dir-ne res de nou, i alhora costa molt no dir-ne res des d’una tribuna diària com aquesta. 

A la pregunta de què preferiria trobar-me si estigués sola al mig del bosc: un ós o un home, vaig respondre a l'instant que un home. La meva interlocutora em va fer saber que era l'única. La pregunta –una mena de paradoxa moral en versió gore autoinduït–, es va fer viral aquest estiu i no va faltar qui es posés les mans al cap per la quantitat aclaparadora de dones que, en les circumstàncies descrites, van escollir l'ós abans que l'home.