La dona de Déu, d'Amanda Mikhalopulu (Atenes, 1966), és una paràbola. La protagonista es casa amb Déu, que adquirirà forma humana, esclar, i, malgrat que es troba fora del temps i de l’espai, pot adoptar, també, un capteniment humà. I és una paròdia, també, que serveix a l’autora per reflexionar sobre qüestions molt més humanes que no pas divines. La protagonista comença escrivint una carta a algú –algú humà: el lector del llibre, potser– a qui l'hi explica tot (Déu, que s’oposa que la seva dona escrigui, afirma que no és una carta, sinó un llibre; i un llibre que revela allò que hauria de romandre inconegut). L’escriptura, doncs, representa una subversió en tota regla, un desafiament herètic, i és per això que Déu no havia concedit a la dona tenir un llapis, ni paper. Ella, però, fa servir un llapis d’amagat d’Ell (d’aquest Déu que té la facultat de ser humà), i se l’amaga dins la vagina, lligat amb un cordill. La imatge és un portent simbòlic, i resumeix el que ara alguns en diuen l’empoderament de la dona!

Amb 17 anys, una dona renuncia a la vida terrenal, accepta casar-se amb Déu i se’n va a viure a casa seva, és a dir, al cel. És un Déu amb barba i cabells desendreçats, però no té estómac ni cor, i no toca de manera eròtica. Amb aquesta singular premissa, l’escriptora grega Amanda Mikhalopulu (Atenes, 1966) inicia la novel·la La dona de Déu (Raig Verd), traduïda al català per Mercè Guitart. "Vaig començar a escriure pensant com seria Déu (si existeix) com a parella. Cadascú ho pot interpretar de manera ben diferent. A Grècia no et pots arribar a imaginar les lectures diferents que se n’han fet. Pot ser llegit com una al·legoria sobre una parella contemporània", proposa Mikhalopulu.