50 dies en la vida d’una dona de 50 anys, l’actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, 1974). El 23 de desembre és distingida amb la Creu de Sant Jordi; el 15 de gener obté el premi Cygnus, a la universitat d’Alcalá de Henares; el 18 de gener no pot recollir el Gaudí a millor actriu de repartiment perquè és al teatre amb Tots ocells; el 25 de gener li donen el premi Feroz, però tampoc pot ser a la gala de Pontevedra pel mateix motiu, i el 8 de febrer, dissabte, entre una funció de teatre a Vic divendres i una altra diumenge a Balaguer, sí que va a Granada per aixecar el seu primer Goya. Després del tsunami d’emocions, la conversa.

La gala dels Gaudí va fer honor a l’expectació de derbi entre Casa en flames i El 47 de què venia precedida. L’èxit del film sobre la immigració extremenya a Torre Baró va provocar un crescendo emocional col·lectiu suficient perquè J.A. Bayona comentés que estava quedant una nit prou xarnega.

Aquests dies, potser per primera vegada en molt de temps, hem vist i llegit moltes prèvies dels Gaudí. Aquest any, la gala del cinema català no ha arribat arrossegada al calendari al marge de la quantitat i qualitat de la collita, o de les penúries del sector, sinó que hi ha expectació autèntica. Per moments, ha semblat la prèvia d’un derbi, amb l’única diferència que els equips de futbol estan fets per competir entre ells i les pel·lícules, no, o almenys no directament, però l’acarament dels dos grans èxits artístics i de taquilla del nostre cinema l’any 2024 fa venir moltes ganes de seure a veure com acabarà la nit, i qui s’emportarà els premis grans, més enllà que el premi més important, el de la crítica i el públic, ja l’han tingut.

Èxit del cinema català en les nominacions dels premis Goya que s'han anunciat aquest dimecres: El 47 és la pel·lícula amb més nominacions, un total de catorze. És el mateix nombre que va aconseguir Pa negre el 2011, un rècord pel que fa al cinema en versió original catalana que ara iguala El 47. Després del film de Marcel Barrena (que no està nominat a millor director) ve La infiltrada, d'Arantxa Echevarría, amb tretze nominacions i, a continuació, Segundo premio, d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, que n'acumula onze. La habitación de al lado, amb 10 nominacions, La virgen roja, amb nou, i Casa en flames i La estrella azul, cadascuna amb vuit, tanquen la llista de les pel·lícules més nominades de la 39a edició dels Premis Goya, que se celebrarà a Granada el 8 de febrer.

Relleu al capdavant del rànquing històric. El 47 s'ha convertit en la pel·lícula en versió en català més vista dels últims 40 anys, i ha superat el rècord que havia aconseguit feia unes setmanes Casa en flames, l'altre fenomen del cinema català de la temporada. La pel·lícula de Marcel Barrena sobre el conductor d'autobús i sindicalista Manolo Vital ha aprofitat l'empenta del Dimarts Sènior –la promoció estatal que subvenciona les entrades de cinema per als majors de 65 anys– per sumar aquest dimarts un total de 457.093 espectadors i superar els 455.927 de Casa en flames, segons xifres de ComScore.

Eduard Fernández (Barcelona, 1964) és el favorit per guanyar el Gaudí, el Goya i tots els premis que distingeixen el millor actor de l’any. En poc temps se li han ajuntat les interpretacions esplèndides de dos personatges molt llaminers: Manolo Vital, a El 47, l’home que va segrestar un autobús i el va fer pujar fins a Torre Baró, i Enric Marco, l’impostor que es va inventar que havia estat en un camp de concentració nazi. Marco s’estrena divendres que ve i, tot i que ja han passat uns quants mesos del rodatge, Eduard Fernández encara viu posseït per la veu i la personalitat d’Enric Marco.

El cinema en català viu un any de resultats excepcionals a la taquilla gràcies a dos films que estan superant les previsions més optimistes: la comèdia Casa en flames i el drama històric El 47. L’ARA n'ha reunit els directors –Dani de la Orden (Barcelona, 1989) i Marcel Barrena (Barcelona, 1981)– per reflexionar sobre l’èxit de les seves pel·lícules. Una conversa distesa entre dos amics que comparteixen referents, sentit de l’humor i l’amor pel cinema amb vocació d'arribar al gran públic.

Dani de la Orden ha dirigit la pel·lícula 'Casa en flames', la més taquillera en català de l'última dècada, i Marcel Barrena ha dirigit 'El 47' que s'ha situat com la segona millor estrena en català.

El fenomen de Casa en flames ha completat aquest dimecres una fita històrica: la comèdia de Dani de la Orden ha sobrepassat Pa negre i ja és la pel·lícula en versió original catalana més taquillera a l’Estat. Casa en flames acumula en total 2.685.720 euros, que superen els 2.680.155 euros que va fer entre 2010 i 2011 el film d’Agustí Villaronga.

Sala plena i aplaudiments al final. La pel·lícula El 47 remet a batalles guanyades en un altre temps. Tanmateix, faríem bé de no caure en la nostàlgia i no pensar que temps passats foren millors o creure que els problemes que es relaten ja estan superats. Em temo que des d'una perspectiva col·lectiva la pel·lícula no té un final feliç, sinó que apunta a problemes urbans i socials encara avui sense resoldre. En aquest sentit, més enllà d'estereotips i excés de sucre, El 47 és una tota una lliçó d’urbanisme contemporani.

El 47 continua assolint fites per al cinema en versió original catalana. La pel·lícula de Marcel Barrena sobre Manolo Vital, el conductor d'autobús que va secrestar un vehicle de la línia 47 per reclamar que el transport arribés al barri de Torre Baró, ha liderat aquest dimarts la taquilla espanyola. Segons informa Mediapro, El 47 ha sumat en un sol dia més de 82.000 euros i 15.700 espectadors que l'han empès a la primera posició del rànquing. En només 12 dies d'exhibició, la pel·lícula acumula 135.000 espectadors i 887.000 euros recaptats.

El primer que cal dir sobre El 47, del director Marcel Barrena, és que és una pel·lícula molt bona, excel·lent en alguns moments, fins al punt que no li venen grans les comparacions amb el cine de directors com Ken Loach, Stephen Frears o (mirant més enrere dins el cine català i espanyol) Francesc Rovira Beleta. Té un guió (firmat per Berto Marini i pel mateix Barrena) ben sòlid, amb alguns subratllats que potser no calien però ple de bones idees i d'encerts, una direcció que sap on va i com vol anar-hi, i unes interpretacions majúscules d'Eduard Fernández i Clara Segura com a parella protagonista, a més d'un bon grup de secundaris, com Zoe Bonafonte en el paper de la seva filla Joana. L'argument és conegut: un dels immigrants extremenys que van construir el barri de Torre Baró, Manolo Vital, va acabar segrestant l'autobús de la línia 47, que ell mateix conduïa, cansat que les administracions fessin el sord a les seves peticions de fer arribar el bus al barri. La pel·lícula explica tot el context que du a aquesta situació en to de drama, amb oportunes aportacions de comèdia. El resultat potser no és tan sofisticat com alguns voldrien, però sí que és una narració poderosa i emotiva, que traspua a cada seqüència el compromís i l'apassionament dels que l'han feta possible. A la projecció a la qual vaig assistir, el públic va prorrompre al final en un aplaudiment llarg i sincer.

A Carlos Cuevas i Sisó (Montcada i Reixac, 1995) li coincideixen aquests dies l’estrena de la pel·lícula El 47, en què interpreta el paper de Pasqual Maragall, i la tornada als teatres catalans de Jauría, l’obra documental sobre la violació en grup comesa per la Manada. Té 28 anys, l’edat en què alguns s’incorporen al mercat laboral, però ell ja en fa més de 20 que treballa sota els focus. Cuevas ha reconduït la popularitat precoç de Ventdelplà o Merlí en una trajectòria intensa i compromesa. Aquesta conversa la comencem a les perifèries de sempre i l’acabem amb les noves masculinitats.