Les dones que mai hem volgut ser mares difícilment podem entendre el desig –sovint malaltís– d’altres per ser-ho. Se’ns fa estranyíssim que una dona vulgui portar un altre ésser humà a aquest món tan miserable i deixar que la responsabilitat pesi sobre ella fins al final dels seus dies. Però el desig de la maternitat és una evidència, i bona mostra d'aquest fet són, lamentablement, els ventres de lloguer, aquesta barbaritat elevada a l’enèsima potència prova fefaent de la vigència d’un patriarcat que menysprea les dones i les utilitza per als seus fins il·lícits.

Amb el primer avortament que vaig patir, quan estava de sis setmanes, va néixer la por de no poder ser mare. Va ser el 2014, fa deu anys, i no hi havia la visibilitat que hi ha ara dels processos d’infertilitat. Diuen que l’emoció més antiga i forta és la por, i la por més potent és la por al desconegut. Per a mi el desconegut, en aquell moment, era la incògnita de si podria arribar a ser mare o no. Sentia tanta pressió de la societat que pensava que si no ho podia ser no seria feliç.

Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) ha dedicat cinc anys a escriure Mammalia (Males Herbes, 2024), però hi va començar a pensar fa més d'una dècada, a partir d'una experiència personal trasbalsadora. L'autora de Satèl·lits (Males Herbes, 2019) ha necessitat temps i molta paciència per aixecar un ambiciós trencaclosques narratiu que arrenca en una clínica de fertilitat situada enmig d'un bosc i continua amb la història de la Cora: la reconstrucció d'un viatge d'infantesa a la Catalunya Nord l'empeny a indagar en la seva identitat familiar. La recerca de la mare, la pregunta de si vol arribar a tenir fills i les indagacions en el negoci de la gestació subrogada l'acabaran transformant.