"Amb els meus diners puc fer el que em doni la gana, són meus". Doncs no és exactament així. Són teus, sí. Però no pots fer el que et doni la gana. Com més en tinguis, més clar resulta que els hauràs fet gràcies al treball col·lectiu de molta altra gent, gràcies a l’existència d’infraestructures i serveis públics, gràcies a un sistema jurídic que garanteix el bon funcionament de l’economia. Per tant, has de pagar impostos, tens l’obligació de contribuir que tot es mantingui. No pots anar a la teva. L’economista Thomas Piketty sentencia: "No estàs sol al món i no pots dir senzillament: «Aquests diners són meus»".

Michael Sandel (Minneapolis, 1953) és un dels acadèmics més reputats en l'estudi de les desigualtats econòmiques, les seves arrels i les conseqüències socials, culturals i polítiques que tenen. De discurs pausat en el to, però contundent en els arguments, Sandel atén l'Empreses a l'Hotel Casa Fuster de Barcelona per parlar d'Igualtat, què significa i per què importa (Edicions 62, traduït al català per Imma Estany), un llibre que plasma sobre el paper una conversa entre ell i l'economista francès Thomas Piketty –un altre dels referents mundials en l'estudi de la igualtat–, en la qual reflexionen sobre què cal fer per tenir unes societats i un món on la riquesa i la justícia social estiguin més equilibrades.

Costa recordar un esdeveniment quotidià i terrenal recent que, de matinada, hagi congregat tanta expectació com el debat electoral del passat dia 10 entre Donald Trump i Kamala Harris. Hi havia moltes expectatives, i també dubtes, amb el debut de la vicepresidenta i candidata d’última hora del Partit Demòcrata a la presidència, Kamala Devi Harris. Davant, l’esperava el gran mascle, l’home que ridiculitza els rivals per la seva condició de vells, negres, dones o el que calgui: Donald John Trump.

El professor Jerry B. Harvey estava visitant la família política a Texas un dia de calor infernal. El sogre va suggerir animadament visitar un nou restaurant obert a la ciutat d'Abilene i la dona de Harvey li va donar suport dient que era una gran idea. A Harvey no l'atreia gens ni mica la perspectiva d’un viatge de 85 quilòmetres en un cotxe sense aire condicionat, però, per no desentonar, es va sumar a l'opinió de tots dos. La seva sogra, que havia estat callada, també s’hi va apuntar.