L’anfós és un dels grans senyors de la mar Mediterrània. Un peix de roca de caràcter solitari que viu amagat en coves i escletxes fondes. Els pescadors sempre n’han parlat amb un cert respecte: no és un peix qualsevol, sinó un habitant del mar pacient, poderós i astut que coneix el seu territori i només es deixa enganar si el mar ho permet. Antigament hi havia la creença que els exemplars vells, aquells que ningú no havia pescat mai, coneixien tots els secrets de la mar i podien amagar-se o canviar de lloc com si tinguessin pensament. Per això, quan un pescador en trobava un de gran, sovint hi havia una mescla de respecte i superstició.

Quan parlam d’aguiats de peix sabem que són aquells que es cuinen amb un brou, sovint acompanyats de verdures de temporada o patates per tal de completar el plat. Afortunadament gaudim de gran diversitat d’aguiats, la terminologia dels quals ens pot semblar confusa. Moltes vegades han estat els recipients on es cuinen el que ha determinat el nom del plat. És el cas de les cassoles, calderes i greixoneres. Però on recauen les diferències no és en els recipients, sinó en la manera de cuinar-los.

Les onades s’esllanguien i tornaven a renéixer aquí i allà. Nosaltres, empesos per les ganes de ser arrossegats per la sabonera les perseguíem, atents a la seva crescuda i ens alegràvem quan es feia gran a prop nostre. Amb rapidesa li donàvem l’esquena i saltàvem ràpidament sense alenar per evitar que l’aigua no ens entràs pel nas. Aquesta era una de les activitats que més ens entretenia els dies de platja. M’agradava bussejar a la recerca de pedres singulars o de petits peixets que es movien dins la fredor dels corrents marins. Sempre hi havia qui havia agafat, malauradament, una estrella de mar o algun grumer. Nosaltres, que ni tan sols teníem gambaner, només pescàvem alguna copinya buida o les raspes de les sípies que de tant en tant arribaven a la vorera. Em meravellava aquella estranya espina, tota una columna calcària que l’animal deixava com a vestigi de la seva presència al mar.