Caroline Darian, la filla de Gisèle Pelicot, ha denunciat el seu pare, Dominique Pelicot, condemnat per haver drogat i violat la seva dona durant una dècada, per "agressió sexual". Ho ha afirmat ella mateixa en un "missatge a totes les víctimes" per dir que "no s'ha d'abandonar mai". La denúncia, interposada aquest dimecres, inclou cinc delictes, entre els quals hi ha "l'administració de substàncies psicoactives" i "abusos sexuals" que el seu pare "va cometre clarament", ha declarat a l'agència France Presse aquest dijous, quan ha fet pública la denúncia.

Assabentar-se que el seu pare havia estat durant gairebé una dècada drogant la seva mare perquè desenes d'homes la violessin va ser un cop terrible per a la francesa Caroline Darian, filla de Dominique i Gisèle Pelicot. Era el 2 de novembre del 2020, un dia que quedarà per sempre més gravat a la seva memòria. "M’ensorro. Arraulida contra el meu marit, estic aclaparada. Em costa respirar", explica Darian recordant el moment en què va descobrir el que havia fet el seu pare. El camí que ha recorregut des d'aleshores ha estat llarg i ple de moments difícils. Ho descriu al llibre que acaba de publicar-se en català, I vaig deixar de dir-te pare (Edicions 62), publicat a França el 2022.

He llegit amb interès i estupor, a estones amb una gran esgarrifança, el llibre I vaig deixar de dir-te pare, de Caroline Darian (Edicions 62), la filla del matrimoni Pelicot. És una crònica dels fets que ens van trasbalsar a tots, escrits en primera persona des d’una perspectiva única: ser la filla de la víctima i del botxí.

De Dani Alves a Dominique Pelicot. Si el 2024 arrencava amb el judici i la condemna al milionari futbolista per la violació d’una noia, l’any va acabar amb la sentència del septuagenari francès que sedava la seva dona Gisèle perquè mig centenar d’homes la violessin. Seguint el fil que uneix Alves i Pelicot, l’any que hem deixat enrere es podria resumir del "Jo si que et crec, germana" al "Que la vergonya canviï de bàndol", dos lemes que il·lustren la voluntat del feminisme de posar el focus definitivament en els homes perpetradors de la violència masclista. Si la primera de les frases ha servit per fer costat a les dones que han denunciat o assenyalat públicament el seu agressor, la segona apunta directament als agressors. De desig de la mateixa Gisèle Pelicot ha passat a ser un lema mundial i la jove periodista que va acusar l’exdirector de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, també el va fer seu perquè no havia “fet res mal fet”. Les feministes ho tenen clar: la violència no es pot combatre fent canviar actituds, hàbits o la manera de vestir de les dones, sinó adreçant els homes enganxats al masclisme.

“Que la vergonya canviï de bàndol” és un bon eslògan, però el que ha fet Gisèle Pelicot va molt més enllà del que cap dins un eslògan: Gisèle Pelicot ha deixat clar que no tot és relatiu, ni opinable, ni líquid. Gisèle Pelicot ha recordat a tothom que hi ha víctimes i botxins, agressors i agredits, i que els ofesos i els humiliats no admeten ser mesurats amb la indignitat de qui els ha ofès i els ha humiliat. De manera particular, ha fet palès que, avui dia, a les nostres societats europees avançades, les dones segueixen sense poder viure tranquil·les. El seu cas du fins a un extrem de violència totes les violències, grans o petites, més descarades o més dissimulades, a què estan exposades les dones en el seu dia a dia pel sol fet de ser dones. I el que és pitjor, a la culpabilització posterior a la violència. O a l’autoculpabilització. Si t’ha passat això, si m’ha passat, alguna cosa devia haver fet malament. Gisèle Pelicot ha deixat incontestablement clar que ella no havia fet res malament. Qui ho va fer malament van ser el seu marit, que convidava altres homes a violar-la després de drogar-la, i tots els que van acceptar de participar en la infàmia.

1. La justícia ha tancat, en fals, el cas Pelicot. La sentència pels fets que es van produir a Mazan durant una dècada, i que han sacsejat les consciències del Primer Món, ha deixat un regust amarg. El Tribunal d’Avinyó ha condemnat Dominique Pelicot a 20 anys de presó per drogar i violar la seva dona. L’home, de 72 anys, un lampista jubilat, va escoltar el càstig sense moure ni una pestanya, estintolat sobre el seu bastó negre. El càstig és la màxima pena que es pot posar a França, però sembla molt mínima per al sentit comú. Els agreujants del modus operandi ho fan molt més que una violació continuada. El marit, que semblava exemplar fins que es va descobrir tot per la casualitat que el van enxampar filmant sota les faldilles de les dones en un supermercat, oferia el cos de la seva dona, adormida per submissió química, perquè altres homes la violessin. Ell ho gestionava per internet, ho mirava i ho enregistrava. Les proves, les filmacions de 92 violacions trobades a l’ordinador del criminal a la carpeta Abusos, han condemnat cinquanta homes més que havien violat Gisèle Pelicot en aquestes condicions. Tots han estat declarats culpables. Les condemnes per a tots ells, que van dels tres als quinze anys de presó, són molt poca pena per a tanta maldat.

En la nostra història col·lectiva hi ha persones a qui cal donar les gràcies perquè fan del món un lloc millor. Dissortadament, en l’àmbit de les violències masclistes o sexuals, aquests agraïments els hem de donar a dones que han viscut experiències terribles de violència però, paradoxalment, han aconseguit que les societats avancin. Són dones el dolor de les quals és escoltat col·lectivament: així es converteixen en altaveu i motor de canvi. Les seves veus, els seus testimonis, les seves vivències actuen com a element de conscienciació social i arraconen el relat patriarcal, fent avançar els drets de les dones i la societat en el seu conjunt.

Gisèle Pelicot no és una víctima. No ho és en el sentit que voldrien els seus violadors i els molts homes que troben suportable el que va fer el seu marit. Ell, Dominique Pelicot, condemnat ara a la pena màxima de 20 anys de presó, va explicar que ho va fer per satisfer la seva fantasia sexual "de dominar una dona rebel". És "la fantasia" de molts homes. Dominar i sotmetre la dona, aquest tros de carn sense drets ni ànima, que no s'avé als seus desitjos. I fer-ho com sigui: emprant la violència o l'engany, en la majoria de casos, o, en aquest cas concret, utilitzant la submissió química per evitar que ella se n'adonés. Més covardia i ignomínia sembla impossible. Però és possible. No només la va violar ell, sinó que va fer que altres homes, igualment ignominiosos, també la violessin mentre ell els gravava. És tan abominable, tan pervers, tan malvat, que certament sembla impossible. Excepte el marit, la resta d'acusats han acabat amb penes d'entre 3 i 15 anys de presó, en tots els casos inferiors a les que demanava la Fiscalia. El tribunal –tres dones i dos homes– ha comprat l'excusa de bona part d'ells que no eren conscients que ella estava drogada i, per tant, no els ha aplicat l'agreujant "d'administració de substàncies".

La seva vida va fer un tomb el dia que la policia la va citar a la comissaria i l'hi va explicar tot. Era el 2 de novembre del 2020. Els agents havien trobat a l'ordinador i a un llapis de memòria del seu marit, Dominique Pelicot, 4.000 vídeos i 200 fotografies en què es veia com diferents homes –entre ells el marit– la violaven mentre ella estava inconscient. "En aquell moment, el meu món es va enfonsar", explicaria Gisèle Pelicot durant el judici que ha sacsejat França i que ha acabat amb una condemna de 20 anys de presó per a Dominique Pelicot per violació agreujada. Durant una dècada la drogava perquè desconeguts la violessin. Era la seva fantasia sexual.

Dominique Pelicot, l’home que va drogar i violar i convidar altres homes que violessin la seva dona, Gisèle Pelicot, ha estat declarat culpable de violació agreujada i condemnat a 20 anys de presó. El tribunal també ha considerat culpables de violació els altres 50 acusats.

L'expectació mediàtica de mig món sobre el tribunal d'Avinyó, que ha jutjat i condemnat els 50 homes que van violar Gisèle Pelicot durant una dècada, demostra que les repercussions d'aquest judici inèdit poden significar un abans i un després en els casos de violència sexual, sobre la qual encara hi ha una llosa que l'oculta. Com ha proclamat aquesta dona de 72 anys, mare i àvia, "la vergonya ha de canviar de bàndol". El diari francès L'Humanité li dedica la portada amb un "Gràcies, senyora" i a Libération albiren que els jutges han dictat un "veredicte per al futur". En les seves primeres paraules, Gisèle Pelicot s'ha mostrat ferma i digna i ha insistit en la seva satisfacció per haver fet del seu cas un judici contra els homes agressors: "Mai m'he penedit d'aquesta decisió de fer partícip tota la societat. Gràcies a tothom que m'ha donat suport", ha manifestat envoltada de periodistes a la sortida dels jutjats.

Gairebé quatre mesos després de l'inici del judici i de tres dies de deliberacions dels jutges –tres dones i dos homes–, el tribunal judicial d'Avinyó ha fet públic aquest dijous el veredicte del judici del cas Pelicot. Dominique Pelicot, que va drogar la seva dona durant una dècada perquè almenys un centenar de desconeguts la violessin mentre estava inconscient, ha estat declarat culpable de violació agreujada i condemnat a 20 anys de presó, la pena màxima que preveu el Codi Penal francès per a aquest tipus de delicte.

Aquesta setmana, coincidint amb el 25-N, es feia pública la petició de la Fiscalia de 20 anys de presó per a Dominique Pelicot. És la pena màxima en el sistema judicial francès, que encara té una gran assignatura pendent: la incorporació del concepte del consentiment en relació amb les violències sexuals. Gràcies al cas, però, la societat francesa està reaccionant (també l'europea), i s'està accelerant un procés de presa de consciència col·lectiva. És trist, però real: en la lluita contra les violències masclistes avancem a batzegades a partir de casos d’extrema gravetat que trenquen imaginaris. 

No tinc cap dubte que algú, en algun lloc, ja està escrivint el guió per a la pel·lícula o la sèrie sobre el cas Pelicot. Ni la imaginació més fèrtil hauria construït una trama tan escabrosa: una dona descobreix que el seu marit –suposadament l’home perfecte– l’ha estat drogant per sotmetre-la a violacions amb una cinquantena d’homes durant quasi deu anys.

Després d'onze setmanes de judici, la Fiscalia ha demanat aquest matí 20 anys de presó, la pena màxima, per a Dominique Pelicot, exmarit de Gisèle Pelicot, per haver drogat i violat la seva dona i haver permès que desenes d'homes la violessin durant 10 anys. "Vint anys [...] és molt i massa poc: massa poc tenint en compte la gravetat dels fets que es van cometre i es van repetir", ha dit l'advocada general Laure Chabaud, una de les representants del ministeri fiscal, que ha justificat la seva petició pel quadre psicològic de Dominique Pelicot, a qui ha descrit com un home pervers, egocèntric, pertorbat i amb múltiples desviacions sexuals que va voler satisfer el seu desig sense el consentiment de la víctima.

Gisèle Pelicot entrava serena aquest dimarts, com ho ha fet cada dia, al Tribunal Criminal d'Avinyó. Tenia l'última oportunitat per parlar al judici i adreçar-se al seu exmarit i als altres 50 homes acusats d'haver-la violat durant més de deu anys mentre estava inconscient, drogada prèviament pel seu marit, Dominique Pelicot. Era la quarta i última vegada que declarava en el "judici de la covardia", tal com l'ha descrit ella mateixa, i s'ha posat davant del micròfon per denunciar que vivim en un "societat masclista i patriarcal que banalitza la violació". Gisèle Pelicot ha llançat una advertència: "És hora que la societat obri els ulls i canviï la mirada sobre la violació".

Durant tot el procés judicial han estat gairebé sempre en un segon pla. Amb el judici apropant-se a la fase final, aquest dilluns els tres fills de la víctima de les violacions, Gisèle Pelicot, i del principal acusat, Dominique Pelicot, han declarat en una sessió molt tensa en què s'han encarat amb el seu pare. Fins ara només la seva filla, Caroline –a qui l'acusat va fotografiar dormint en roba interior– havia parlat al judici. Els altres dos fills, David i Florian Pelicot, de 50 i 38 anys, han relatat la commoció que va suposar per a tots ells assabentar-se que el seu pare havia estat drogant durant anys la seva mare perquè centenars de desconeguts la violessin mentre estava inconscient. Uns fets que han trencat la família i que han suposat un duríssim cop psicològic per a tots ells, segons han relatat.

Aquests darrers dies, a les portes del mes de novembre, que es dedica justament a reflexionar sobre la violència contra les dones, diversos fets m’han semblat especialment colpidors: la pel·lícula sobre Nevenka; la que potser no veurem sobre els abusos dels Jesuïtes a Bolívia; les informacions sobre els abusos sexuals d’Errejón, un home que semblava íntegre i compromès amb la causa feminista. Tot això no és nou, però pres així, de cop, i amb el teló de fons d’unes guerres genocides, fa pensar que, en comptes de progressar, la humanitat retrocedeix cap a etapes de destrucció i crueltat que semblaven superades i que, malauradament, se’ns mostren totalment vigents i sense aturador. Quants horrors haurem de viure encara per adonar-nos que la civilització no és sinó una aparença en aquesta societat que es diu avançada?

Ha hagut de sentir com la majoria dels acusats han exposat tota mena d’excuses per haver-la violat, sense que es considerin uns violadors. Ha hagut de sentir com la majoria d’aquests homes han admès que estava inconscient quan eren amb ella al llit de la seva habitació, de la casa que compartia amb el seu marit. I ha hagut de sentir que quan es van adonar que passava alguna cosa estranya, ja era massa tard. Per això tots van acabar la feina de violar-la, sense manies. Un fins i tot ha arribat a dir que la va violar perquè aquella nit “se sentia sol”. No, ells no diuen que van violar-la, esclar. Ni els seus advocats defensors, que també han intentat colar que hi ha violacions de diferents graus, com si una violació fos una escala de grisos. “Hi ha violació i punt”, ha hagut de puntualitzar ella mateixa. La seva pell n’ha patit desenes i desenes. Per tots aquests homes que diuen que no són violadors.

S’ha escrit molt, ja, del cas Pelicot, el d’aquest marit, pare i avi en aparença amant de la seva família que està sent jutjat per haver disposat, durant deu anys, del cos de la seva dona inconscient per oferir-lo a violadors desconeguts. S’ha qualificat Dominique Pelicot d’“enigma”, de “delinqüent execrable”, de “monstre”, d’exemple paradigmàtic de la “masculinitat tòxica”... Ell mateix ha admès la seva culpabilitat, tot i trobar raons que li semblen explicar els seus actes i, en part, doncs, pal·liar-ne la gravetat. Fent seva de manera esfereïdora la cèlebre frase de Simone de Beauvoir, ha dit que “no es neix pervers, sinó que s’arriba a ser-ho”. Com intenta demostrar la seva defensa i les d’altres acusats en el mateix judici, diu que va patir maltractament i abusos durant la seva infància, que allò que el movia era una “addicció”, que no odiava la seva dona sinó que l’“estimava malament” o que ella el deixava sol amb una certa freqüència per visitar els seus nets a París, entre altres excuses més o menys elaborades que anirem sentint a mesura que avanci el judici. Com es fa sovint en aquests casos (només cal veure el tractament que certs mitjans donen ara mateix a un futbolista condemnat per violació que necessita “oblidar” el tràngol de la presó i el judici fent vacances de luxe amb la seva dona), els acusats es presenten com a víctimes, sigui del seu propi entorn, de la premsa, de les xarxes socials o del “sistema”.