«Cada cop que trepitjo aquesta ciutat, descobreixo coses noves. Camines cap al passat, camines cap al futur» explicava Teresa Gisbert a mitjans dels anys 80, quan els van encarregar a ella i a l’arquitecte Luis Prado Ríos el dossier per demanar que Potosí fos declarada Patrimoni Universal de la Humanitat. Candidatura que va ser acceptada, esclar. A Potosí, la història et cau a sobre, a cada passa. En cada detall de les seves precioses esglésies barroques, en els vells palaus i les cares dels quadres religiosos, amb un Jesús blanc i els àngels indis. I en la presència del Cerro rico, que va ser en el seu moment la mina més important del planeta. Tant, que encara avui molta gent ignora que Potosí és una ciutat, i no només una paraula per definir riquesa.