A Catalunya, ciutats grans i petites tenen terrenys públics destinats a l’habitatge protegit, i és bo diversificar-ne la producció: és raonable pensar que part dels terrenys els desenvolupi un sector emergent, el de la promoció privada d’habitatge social, i la resta el desenvolupi la iniciativa pública. Per fomentar que el sector privat faci pisos socials, els ajuntaments poden cedir gratuïtament els terrenys durant 50 o 75 anys. Un sistema eficaç és el que garanteix que el sector municipal desenvolupi sectors urbanístics, tramiti els plans i en faci la gestió urbanística (tasques complexes que fa millor l’administració) fins que liciti el dret de superfície per tal que les promotores i constructores edifiquin. El que cal procurar és que després, durant els 50 o 75 anys que durin aquestes promocions, siguin gestionades per operadors socials especialitzats; professionals capaços de gestionar persones, i no només metres quadrats. D’aquesta manera, els ajuntaments atorguen els drets de planejament on convé, obtenen les cessions de sòl corresponents, i la iniciativa privada inverteix a canvi d’unes rendes moderades però sostingudes al llarg del temps. L’Associació de Promotors i d’altres organitzacions empresarials com la Cambra o Barcelona Global estan fent pedagogia interessant de la promoció de pisos assequibles per part de la iniciativa privada.