Aurora Bertrana (1892-1974) va aterrar a l'illa de Tahití una mica per casualitat el 1926. El seu marit, Denys Choffat, havia d'instal·lar una nova central elèctrica a Papeete, i ella va aprofitar l'ocasió per veure món. De seguida va quedar fascinada pel contrast cultural entre la Polinèsia francesa i els països d'Occident. Com recordaria anys després a les seves Memòries, per als polinesis el piano era "la caixa de l'home blanc que sona"; l'ocell, "l'animal que camina per l'aire"; el gall, "la gallina home", i el telèfon, "el filferro que parla". Des que el 1930 va reunir a Paradisos oceànics les cròniques que havia anat escrivint a Tahití, complementades quatre anys més tard amb el volum de relats Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), l'escriptora gironina va fer-se un lloc en la literatura catalana i va guanyar una certa popularitat en el sector progressista.