A la Diana se li comença a acabar la joventut, i potser perquè la seva vida està estancada des de fa anys comença a patir un malestar inconcret que amics i coneguts no triguen a assenyalar. "La veig una mica com una inconscient, i a més és matussera i ensabonadora", assegura Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990), que amb La intrusa (L'Altra, 2025) s'estrena com a novel·lista, cinc anys després de debutar amb el recull de contes Els desperfectes, premi Documenta 2020, compartit amb Les closques, de Laia Viñas. Descrita també com "la reina de les babaues i les llumeneres" i "la capitana dels tira-que-te-vas", la Diana es deixa aconsellar per uns tiets de Mollerussa i emprèn un viatge cap al seu interior ajudada per la substància que conté "un calze fet per tenir revelacions".

A Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) li agrada molt el format d'assajos breus amb què l'editorial Fragmenta reinterpreta episodis de la Bíblia, es mira amb ulls d'ara els set pecats capitals o els deu manaments. D'aquesta última sèrie n'ha llegit, "durant un cap de setmana de piscina municipal", No desitjaràs els béns del proïsme, de Maria Sevilla Paris (Badalona, 1990). Envoltada d'una munió de cossos heterogenis, Pujadas, que recentment ha vist com es publicava un conte d'Els desperfectes (L'Altra, 2021) a la revista The New Yorker –primera vegada que un autor català aconsegueix aquesta fita–, ha devorat la "defensa dels límits autoimposats i dels cossos abonyegats" que fa Sevilla Paris.