Mirada perduda, cap arrepenjat, músculs relaxats, boca oberta: ment totalment en blanc. No és el resultat de cap sessió de ioga, ni l’efecte d’una meditació guiada, ni res que tingui a veure amb mindfulness, així, en anglès. És el producte de les vacances, del descans de bon de veres. Aquell que quan me’l prenc seriosament em recompensa amb un moment fugaç com aquest, d’absolut no-res, en què per uns instants la meva existència sembla més lleu, més etèria, gairebé imperceptible. Aleshores, el pes del meu cos s’alleugereix, com en suspensió i, si em qued immòbil, en silenci, puc arribar a sentir com els meus àtoms i els de la matèria que m’envolta –brisa, mar, plantes, llum– formen part d’un tot.

Ana Obregón ha tornat a fer la posa d'estiu a Mallorca a la portada de la revista Hola! amb Anita, la seva filla-neta de dos anys i cinc mesos nascuda de l'esperma congelada del seu fill difunt. Cinc anys després de la mort d'Aless, l'actriu i biòloga obre les portes d'El Manantial, la residència familiar a la Costa dels Pins que els seus germans i ella tenen a la venda. "Em fa moltíssima pena que es vengui aquesta casa. Serà difícil i dur, però entenc els meus germans. És difícil mantenir una casa tan grossa i, sobretot, amb una càrrega emocional tan enorme. Es diuen massa coses sobre la venda perquè no hi ha res a dir. Ha vingut gent de fora a veure la casa; espanyols, cap. Estam estudiant diverses ofertes. Però aquest estiu volíem ser tots aquí!", assegura a l'entrevista que acompanya el reportatge fotogràfic als jardins i piscina de la mansió. "Què faré els estius amb Anita? Cercar un altre lloc! A mi m'agradaria Mallorca, perquè és com la meva segona casa, però també estic molt enamorada del nord, per exemple, Cantàbria...", diu sobre un futur sense El Manantial.

Diu l’escriptora Llucia Ramis que, quan has estiuejat sempre a un lloc, tots els estius semblen el mateix. Que és la vida quotidiana la que, en realitat, interromp una espècie de continuïtat que es produeix entre els estius de diferents anys. “És com si tornassis a una mena d’eternitat”, argumenta, “que esdevé necessària per tenir la sensació que has desconnectat. Si jo no venc a Portocolom cada any, mal siguin deu dies, no tenc la sensació d’haver aturat”, afegeix. I això que estiuejar, en el seu cas i en el de tants altres que es dediquen al món de la cultura, no té per què ser sinònim de fer vacances.