"Des que tinc 20 anys m'ha tocat tractar amb homes durs que tenen papers d'alt perfil", deia fa pocs dies la nova presidenta del Comitè Olímpic Internacional, Kirsty Coventry. L'exnedadora olímpica, primera dona que ocuparà aquest càrrec quan l'assumeixi aquest juliol després de guanyar les eleccions ara fa poques setmanes, ja ha entès que els seus primers anys de mandat estaran condicionats per un nom propi: Donald Trump. Els pròxims Jocs Olímpics d'Estiu s'han de fer el 2028 a Los Angeles amb Trump a la Casa Blanca, i alguns estats amenacen amb fer boicot diplomàtic a la cita si el president nord-americà continua fent-ne de les seves. "La comunicació amb Trump serà la clau", diu Coventry.

Passen els anys i els Jocs Olímpics ens segueixen emocionant. Potser perquè ens permeten recordar on érem quan els vam veure. O potser perquè, malgrat la política i la cobdícia, que ho poden tacar tot, segueixen sent prou purs i ens fan sentir joves i optimistes. "En aquest món ple de tensions, gràcies per fer-nos creure en la pau i la felicitat", deia el president del COI, Thomas Bach. Passades les nou de la nit, l’estadi de Saint-Denis es va anar omplint de milers de cares emocionades quan les delegacions van començar a desfilar. Alguns portaven medalles al coll i les ensenyaven. D'altres ja havien fet prou amb arribar fins allà, fins a París. Tots recordaran la capital francesa, una ciutat que no deixa de canviar però sense perdre l’ànima de sempre. Que fàcil que és enamorar-se de París. "Hem batut rècords d'audiències i d'espectadors. Però també hem batut el rècord de propostes de casament entre atletes", bromejava Tony Estanguet, president del comitè organitzador.