Es va criar al Viver. Son pare venia de Sóller, fill d’un mariner gitano provinent de Màlaga. Aquest detall biogràfic li encanta. Com també li agradava visitar el despatx de son pare, a la fàbrica de Pepsi. La seva mare feia feina a Sa Nostra. Darrere el seu germà gran, sempre va fer esport. Subcampió nacional d’hoquei en línia. “Vaig ficar un gol en tot el temps que hi vaig jugar”, puntualitza. ”Som el típic dolent que no ho fa malament. Si me la passes, te la tornaré”. Estudiava al Liceu. Allà va coincidir amb Bernat Aleix, Verni Chulo, amb qui va començar a compartir la passió per la pintura. Mai no s’han separat. Ara tenen l’estudi de disseny Aguilar e Hijos. En paral·lel, el seu germà gran l’estirava cap al rock’n’roll. Ha tocat a mitja dotzena llarga de bandes, a més dels seus projectes personals: Colega Chungo i Primera Mort. Tot és obra del mateix personatge de còmic.

Es pot ser un actor essencial de l’escena musical des de darrere d’una barra? La resposta és sí. A Xisco Vargas (l’Arenal, 1976) tant li és ser el tour manager de L.A. com posar-se darrere del tasser del festival de torn. Però sobretot és això, un cambrer, criat en la cultura del treball del boom turístic: pares procedents de Granada, establerts a l’Arenal. Gent que doblava torns i s’ofenia si els oferies un dia lliure. En els cruis dels balnearis, va sorgir Net Weight, una de les millors bandes de hardcore que hi ha hagut a l’illa. Cantava, però també era l’encarnació de la ràbia que transmetia el grup en els seus discos i en directe: una presència amenaçant, el contraatac contra una societat essencialment injusta i egoista. Allà va descobrir l’ètica del DIY (Do It Yourself), a la qual encara intenta mantenir-se fidel, malgrat, miserable món, haguem de continuar pagant factures.