Kamala Harris té molt a fer en poc temps. Però la seva tasca més important és determinar l’eix sobre el qual haurien de girar aquestes eleccions.

Avui dia vivim un mal humor enquistat i ferotge. La xerrameca infinita de les xarxes socials i les plataformes de comunicació bombardeja una lletania de coses per fer: com buidar el cap, desintoxicar el cos, fer ioga de cadira, ensinistrar la mascota, tractar la menopausa per seguir essent jove, trobar i mantenir relacions amoroses no-tòxiques; en fi, una colla inacabable de promeses falses envers una suposada felicitat impossible d’assolir per una persona normal i corrent. Qui més qui menys, ho sàpiga del cert o sense adonar-se'n, acaba passant per l’adreçador d’aquestes consignes sobre com ser i, sobretot, què fer per controlar la vida, que vol dir trepitjar qui faci falta. Al mateix temps, la capacitat de jutjar-ho tot i tothom, d’opinar sobre el mort i qui el vetlla, converteix els altres en una font inacabable de crítica. Tothom s’equivoca, fa les coses malament, la vessa dia sí dia no. Se'ns ensenya a veure una palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els propis. En aquest panorama de judici permanent i fals perfeccionisme, qui no s’apunta a la queixa constant, a la insatisfacció insuportable, al rondineig quotidià? Per més que ho provem, no ens podem espolsar del tot la sorra de les sabates.

La conversa entre Elon Musk i Donald Trump a X (jo encara en dic Twitter, i també en dic tuits de les publicacions, i trobo xocant el missatge segons el qual tal usuari “s’ha republicat”) va acabar sent essencialment un monòleg, abstrús com tots els que fa, del candidat republicà, amb l’assentiment –mut la major part del temps, explícit en altres moments– de l’amo dels cotxes Tesla. A pesar de tractar-se de dos dels egos més hipertrofiats de tot Occident, no hi va haver topada, sobretot perquè Musk es va reservar un paper subaltern: es limitava a servir, o fins i tot a fer d’espàrring, a qui no deixava de ser el seu convidat, que anava desgranant el seu repertori de falsedats i conspiranoies, a les quals Musk s’ha abonat amb vehemència.

Kamala Harris i el seu company de tiquet electoral, Tim Walz, han injectat aquesta setmana una increïble dosi d’alegria als demòcrates. Dia rere dia, han omplert estadis en cinc dels set estats que decidiran les eleccions presidencials d’aquest novembre i han aconseguit redefinir la cursa com una pugna entre el seu missatge de futur, optimista i positiu, i la visió fosca, gairebé apocalíptica, de Donald Trump. 

Una de les primeres coses que va fer el governador de Minnesota, Tim Walz, quan ahir va pujar al faristol a Filadèlfia va ser agrair a Kamala Harris haver "tornat l'alegria" al partit. Encara que potser hauria de ser Harris qui agraís això al seu flamant candidat a la vicepresidència. L'elecció de Walz, un exsoldat i exprofessor que parla com la gent del carrer, ha servit per consolidar el gir de l'estratègia de campanya de Harris basat en l'esperança i el futur.