El futbol és fascinant. Milions de persones demanen als futbolistes que no prioritzin la seva carrera professional. Esperem que no ens trenquin el cor. Volem pensar que la seva prioritat serà sempre defensar el club on s'han format o han triomfat. Ens deixem enganyar fàcilment, vaja. Un dels espectacles més grotescos és quan un jugador arriba a un nou equip i el dia de la presentació ja fa petons a l'escut i afirma que somiava jugar al Vila-real o al Leganés quan era petit a Salvador de Bahia. O que ja tenia samarretes del Glasgow Rangers a la seva habitació d'un poble de Galícia. I la gent s'ho creu. La gent realment es va creure que Neymar aprendria català, com va dir a la seva presentació. O que Figo no se n'aniria del Barça.

"En aquella època no sabia ubicar la majoria de països on anàvem. Són experiències que no viuré mai més. Són irrepetibles. Amb 15 anys ja havia viatjat més que tota la meva família", admet Eric Vega (Masquefa, 2003). Amb el Barça van viatjar arreu del món –a Colòmbia, als Estats Units, al Japó i per tot Europa–, però hi ha un viatge que ha quedat gravat a la memòria per sobre de la resta: al Senegal, l'hivern de l'any 2017 i juntament amb Alejandro Balde, Marc Casadó, Fermín López i Xavi Simons, un altre dels talents de La Masia que avui fa carrera professional. Eren l'infantil A. "És un viatge inoblidable", afegeix. Recorda que va buscar on era el Senegal en un mapa de casa, amb els pares. "Sabia que era un país africà, però no tenia ni idea d'on era". Vega acaba de fitxar pel Sabadell B, a Tercera Federació, després de mesos sense poder gaudir del futbol per culpa de dues lesions al genoll esquerre.

A vuitens de final de la Champions League, a semifinals de la Copa del Rei i líder a la Lliga. El triomf (1-0) davant el Rayo Vallecano amb un gol de penal de Robert Lewandowski situa el Barça al capdavant de la classificació. A continuació, uns apunts en calent.

Es diu Guerau i té sis o set anys. Té tanta vergonya que s'amaga les mans al darrere per parlar, i amb un fil de veu reivindica que sí, que esclar que sap qui és Marc Casadó. "Té una foto amb ell", afirmen els avis a la porta de la llar del Club de Futbol Vilamajor, pocs minuts després d'acabar l'entrenament. És el nou ídol de tots. "Demà explicaré que m'han preguntat per ell", diu somrient el nen. L'escola Joan Casas queda a 200 metres. Són tres minuts a peu. Al passadís de l'escola hi ha l'orla de la promoció 2014-2015 amb la cara entremaliada del migcentre titular del Barça de Hansi Flick i, des d'aquesta setmana, debutant a la selecció espanyola absoluta.

Marc Casadó s'ha fet un lloc a l'onze inicial del Barça aquest inici de temporada. El migcampista de Sant Pere de Vilamajor, de 21 anys, acabava contracte l'estiu passat, però l'arribada de Hansi Flick a la banqueta el va convèncer per continuar vinculat al club. Actualment és un dels futbolistes amb més minuts de l'equip i compta amb la confiança total del tècnic alemany. De fet, aquest dimecres, en el primer partit seriós d'una setmana que acabarà ni més ni menys que amb un clàssic al Santiago Bernabéu, tindrà l'oportunitat d'enfrontar-se amb Joshua Kimmich, llegenda del Bayern de Múnic amb qui tant el comparen els seus companys de vestidor (21 hores, Movistar).

Un debat repetitiu sobre el Barça té a veure amb el sistema: 4-3-3, 4-2-3-1, 4-4-2, etc. Com que estem parlant de futbol, i no pas de futbolí, el tema no té gaire importància. Els jugadors es mouen i es relacionen entre ells, amb la pilota i en funció dels reptes que proposa el rival. El futbol no es pot dividir per fases, a diferència de moltes altres disciplines esportives, i, per tant, els esquemes van fluctuant i s'acaben convertint, si voleu, en estructures. És important l'ordre, ocupar de manera racional els espais i que cadascú entengui el seu rol. El del mig centre, al Barça, sembla clar que està destinat a algú de la casa.