A ixò d’anar a la platja a nedar té poc més d’un segle. Antigament, a les Balears, malgrat ser unes illes, la gent vivia d’esquena a la mar. Durant l’edat mitjana tenir la pell bronzejada estava mal vist perquè era un tret propi de la pagesia, que es passava de sol a sol treballant al camp. Hi havia, però, un altre factor a tenir en compte. Ho explica Antoni Mas, professor d’Història Medieval de la Universitat de les Illes Balears (UIB): “La costa era molt temuda perquè era per on entraven les pestes i per on desembarcaven els pirates”.

Vet aquí com es presenta un estiueig mallorquí, tal com s’ha entès durant molt de temps. L’element central és un xalet, que pot ser fins i tot de construcció legal (en cas que sigui il·legal tampoc heu de passar pena, perquè ja us l’amnistiaran, com si fos un policia de l’1 d’Octubre). El xalet ha d’estar situat a una localitat costanera, naturalment, i –també per descomptat– ha de tenir la vorera de mar a un màxim de cinc minuts a peu, tot i que les normes (no escrites, però preceptives) indiquen que és molt millor anar sempre a la platja en cotxe. Si no es disposa de cotxe, una moto, o qualsevol vehicle que cremi combustibles fòssils, també va bé.