Llegim a l’ARA que en la prova dels 10 quilòmetres en aigües obertes femenins, als Jocs Olímpics de París, la brutícia de l'aigua del Sena “ha estat novament la protagonista”. L’hongaresa Bettina Fabian ha dit que havia vist "coses marrons" durant la competició. "Espero que no siguin el que m'imagino, perquè m'he empassat molta aigua", ha dit. Home, doncs jo diria que el que s’imagina és força exacte.

100 anys després, els esportistes s'han pogut banyar al Sena. Després d'un segle de prohibició per culpa de la contaminació, el riu ha estat seu de les proves de triatló, primer la femenina a les 8 h del matí i després la masculina a les 10.30 h, que han posat punt final a uns llargs dies de pors, reunions, burles i queixes, perquè les proves fetes a l'aigua deien que no estava en condicions per permetre-hi l'entrada de persones. La prova no ha acabat d'agradar als atletes, tot i que les imatges al centre de París eren precioses. "Participar a París ha estat molt bonic, brutal. Però la salut dels esportistes hauria de ser el primer. Jo no he vist brutícia, la veritat, he nedat en llocs pitjors. Però el problema serien els bacteris. Si algú s'ha empassat aigua, ja veurem com es trobarà", ha dit la catalana Anna Godoy.

Un dels pilars bàsics dels Jocs Olímpics de París era recuperar el riu Sena. Durant anys, els ciutadans de París han vist baixar tota mena d'objectes i animals morts per les seves aigües. De fet, ja es va prohibir nedar-hi el 1923, quan entre les fàbriques, el costum de la gent de llençar les coses al riu en una ciutat que no deixava de créixer i el sistema de clavegueres que connectava les cuines de la gent amb el Sena, els metges van alçar la veu, demostrant que no era una bona idea permetre-hi els banys. I per primer cop una gran ciutat europea va prohibir-ho. Ben cert és que s'hi va mantenir fins als anys 40 una competició anual de natació, tradició que va desaparèixer: El riu feia massa pudor. Una broma de París deia que era l'únic riu amb més rates que peixos, llavors.