La fixació dels Estats Units amb Groenlàndia manté en màxima alerta tant Nuuk com Copenhaguen. Aquesta setmana ha aparegut un nou motiu per a la inquietud: un viatge del vicepresident estatunidenc, J.D. Vance, a l'illa àrtica, que s'interpreta com un pas més en la pressió que està exercint Donald Trump, que insisteix en la necessitat de prendre el control d'aquest territori autònom de Dinamarca.

Per parar una trampa cal un esquer, un estímul que faci que la presa salti a sobre. A vegades és un element agradable el que provoca que hi caigui de quatre potes, en altres ocasions són els gossos de caça els que l'empenyen fins a una zona oberta on queda a tir. El vicepresident J.D. Vance va ser el provocador que va empènyer l'ucraïnès Volodímir Zelenski per deixar-lo a punt de tir de Donald Trump en la catastròfica reunió al Despatx Oval. A Vance no li va costar abraçar el seu rol com a gos de presa donat el seu posicionament contrari a l'OTAN i a Ucraïna. El segon del president, que semblava condemnat a la irrellevància sota l'ombra d'Elon Musk, va trobar com assegurar una posició destacada dins la nova administració.

Una enquesta recent adverteix que el 59% de la població catalana sent la democràcia amenaçada, principalment per les fake news, el creixement de l’extrema dreta i les desigualtats econòmiques. Aquest temor, del tot fonamentat, s’ha vist acrescut per l’arribada d’un “nou xèrif” a Washington: Donald Trump, un aprenent de dictador (o de monarca absolut) que no dubta a piular –en un compte de la xarxa X que té més de 100 milions de “seguidors”– que "Qui salva el seu país no viola cap llei". El seu copilot, Elon Musk –que en té més del doble, de seguidors–, ha reblat el clau dient que la “democràcia” és que el president pugui fer el que vulgui. Això fa que molts es preguntin, malgrat les diferències substancials entre els dos moments històrics, pels paral·lelismes que la situació d’avui presenta amb la dels anys 1930.

“Ja ha donat les gràcies, senyor Zelenski?”, va endossar fa uns dies el vicepresident dels Estats Units al president d’Ucraïna. Hi ha qui diu que la gratitud és una emoció, n'hi ha d’altres que sostenen que és una virtut, i fins i tot hi ha els que proposen que és un sentiment moral. Però, en qualsevol dels casos, per a tots ells, expressar la gratitud és una bona pràctica tant per les raons que ens impulsen a fer-ho com pels efectes que té.

Esbroncada monumental del vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance, als aliats europeus en la Conferència de Seguretat de Múnic. Sense esmentar ni una sola vegada Ucraïna, en un discurs de poc més de vint minuts, Vance ha insistit aquest divendres que el continent no pot abusar de la confiança en l'OTAN, no pot parlar de democràcia "sense viure segons els seus principis bàsics" o allunyant-se dels seus valors fonamentals i no pot “trepitjar” la llibertat d'expressió. Vance, de fet, ha assegurat que Europa està més en perill per “les amenaces internes”, però que només es preocupa de les externes.

El vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance, ha agafat aquest divendres Europa per les solapes i l'ha encastat contra la paret. En un discurs a Múnic, ha dit: “Si us presenteu a les eleccions amb por dels vostres propis votants, Amèrica no pot fer res per vosaltres”. Por dels propis votants vol dir por de parlar clar d’immigració, de polítiques d’inclusió, de feminisme, de medi ambient. El missatge és tot un desafiament polític i intel·lectual al bipartidisme autocomplaent que ha anat governant la UE i que ara s’exclama, amb una impotència més hipòcrita que sincera, que l’odi que creix a la seva dreta proporciona rèdits electorals.

Fa uns dies, en el seu discurs de debut com a vicepresident del govern dels EUA, J.D. Vance va adreçar a la multitud enardida un discurs natalista igualment encès: “Ho diré de manera simple. Vull més bebès als Estats Units d'Amèrica”, va cridar, mentre rebia una ovació. Encara que mediocre, Vance és escriptor i coneix, per tant, la importància de le mot juste: en aquest cas, la paraula clau és simple. Després de molts anys de simplificar el llenguatge fins a buidar-lo de significat, els assessors de comunicació i spin doctors dels partits socialdemòcrates han preparat el terreny a la retòrica dels líders il·liberals, autoritaris o neofeixistes. Es tracta de donar missatges molt breus i molt mastegats: americans, tingueu criatures.

Kamala Harris té molt a fer en poc temps. Però la seva tasca més important és determinar l’eix sobre el qual haurien de girar aquestes eleccions.

La conversa entre Elon Musk i Donald Trump a X (jo encara en dic Twitter, i també en dic tuits de les publicacions, i trobo xocant el missatge segons el qual tal usuari “s’ha republicat”) va acabar sent essencialment un monòleg, abstrús com tots els que fa, del candidat republicà, amb l’assentiment –mut la major part del temps, explícit en altres moments– de l’amo dels cotxes Tesla. A pesar de tractar-se de dos dels egos més hipertrofiats de tot Occident, no hi va haver topada, sobretot perquè Musk es va reservar un paper subaltern: es limitava a servir, o fins i tot a fer d’espàrring, a qui no deixava de ser el seu convidat, que anava desgranant el seu repertori de falsedats i conspiranoies, a les quals Musk s’ha abonat amb vehemència.

En un context en què la democràcia liberal està amenaçada i els exemples de disfuncionalitat de diferents règims polítics abunden, ens podem preguntar com es comparen les institucions de la Unió Europea (UE) i dels EUA. El rerefons és la competència tecnològica i geopolítica entre els EUA i la Xina, i el predomini de la polarització política i social arreu.

Potser ja heu sentit a parlar de la frase de J.D. Vance sobre les “solterasses amb gats i sense fills” (childless cat ladies). Però encara que ja la conegueu, val la pena repassar la citació sencera per tenir present el que ens diu sobre el moviment que pot acabar governant aquest país després de les eleccions d’aquest any.