10 No record com va començar aquella conversa, però sí que el nou al·lot d’una amiga va dir durant aquell primer sopar comú: “Bé, ja sabem que la dona va sortir de la costella d’Adam”. Vaig aixecar el cap en la mateixa posició d’alerta que un podenc descobrint un conill en el cau i vaig cercar la mirada (atònita) de la resta de la colla. Vaig esmentar la teoria evolutiva de Darwin, amb la mateixa suavitat que Federer llançaria una deixada perfecta. No vaig creure necessari res més perquè en el segle XXI no estam per discutir obvietats o entrar en debats de si la Terra és plana. “Del mico, hi vindràs tu; jo, no”, em va respondre. Em vaig rendir. Hi ha batalles (i guerres) perdudes per endavant. Vaig desitjar amb força que la meva amiga fos molt feliç amb aquest home i que no l’arrossegàs a beure clorit de sodi o no la convencés (com també va afirmar aquest dia) que tots pactam abans de néixer quines calamitats sofrirem en aquesta vida. Com si un pogués dir en algun sanedrí celestial “posa’m mig quilo d’abús infantil i dues unces d’inestabilitat emocional de base freudiana”.

]]>