Escampàrem la verdura bullida sobre un drap blanc perquè acabàs d’eixugar. Les patates, que abans havíem pelat i tallat en petits cubs restaven flonges i emblanquides per l’aigua escaldada. Ara només quedava guardar-la a la gelera fins a l’endemà, que la tremparíem i la decoraríem de manera vistosa, fins i tot recaragolada. Acompanyaria les cuixetes de pollastre rostit embolicades amb paper d’alumini a la punta, que així feia bon menjar amb els dits i amb tota la resta de delícies del refresc. L’ensalada russa ha estat un clàssic de qualsevol festa i és difícil que deixi de ser-ho perquè és pràctica, senzilla, econòmica i de gran acceptació.

La vitrina del menjador era el moble més delicat de l’estança. El meu repadrí, que era fuster, havia fet els mobles de fusta bona i massissa, tornejats i amb petits detalls vegetals. Ell mateix els va lacar una vegada i una altra amb una monyeca de drap de manera que s’apreciava de lluny la gruixa del vernís lluent. Dins aquell aparador hi descansava la vaixella bona que mai no vaig veure emprar, copes de cristall tallat i alguns jocs de cafè. El que més m’agradava mirar eren unes tasses de cafè de porcellana xinesa. No sé d’on havia sortit aquell adreç. Possiblement havien estat els parents francesos els que l’havien duit en un dels seus viatges anuals. Per a mi eren una raresa inabastable que només podia mirar de darrere el vidre. Un joc que no era per jugar, objectes preciosos però inútils. Només record haver vist utilitzar aquelles xicres una vegada que dugueren madritxos. Nigolets de pasta disposats en els platets orientals que es fonien després a la boca.