Viatjar en el temps, una dèria que els humans hem somiat per pa i per sal va ser possible gràcies a Studium. Per començar, varen canviar el seu cau per l’església de la Mercè consagrada el 1661 –res no és casual–, el temps en què tots els compositors que conformen la nòmina de protagonistes d’aquest concert estaven escrivint totes les peces que vàrem poder escoltar dilluns passat. Per altra banda, ho feren amb una configuració que molt probablement seria molt semblant a les del segle XVII, dos violins, Ramon Andreu i Bernat Martí; un violoncel, Rosa Cañellas; un orgue, Pedro Aguiló, i dues sopranos, Irene Mas i Raquel Ribas. No calia tancar els ulls, ni pujar al DeLorean del doctor Emmet 'Doc' Brown, ni entrar dins la màquina que va imaginar H:G. Wells, com tampoc ni tan sols que els músics de la petita orquestra de Studium Aureum, dirigits per Carles Ponseti, emprassin instruments d’època. Tot era molt més senzill, tan sols escoltant vàrem poder gaudir d’un saborós i abundant passeig pel barroc italià. Amb tan petit esforç ens trobàrem amb fins a deu músics coetanis i compatriotes. S’inicià la vetlada amb Girolamo Frescobaldi, amb Canzon seconda, per a dos violins i continu. Ja des dels primers acords va ser suficient per saber que el teletransport havia estat un èxit. Per si hi havia dubtes, s’hi afegiren les dues sopranos per interpretar el Salve nobilísimo virga Jesse, de Michelangelo Grancini, i així successivament feren acte de presència, Dario Castello, Giovanni P. Cima, Salamone Grassi i Arcangelo Corelli, entre d’altres.

Barroc sacre a l’església de la Mare de Déu de la Mercè amb tots els compositors que formen part del programa del recinte. Un valor afegit per la senzilla raó que l’acústica és tan adient com ho és el programa que ha propiciat Studium Aureum amb aquest recorregut per una part molt concreta de la història de la música. De fet, es tracta d’una bona mostra de tot el que es va poder sentir després de Monteverdi i va precedir a Johann Sebastian Bach, tant a Itàlia amb Giovanni Battista Buonamente, Giovanni Rovetta o Antonio Bertali, com a França amb Marc-Antoine Charpentier, o a Alemanya, on sens dubte la collita va ser més abundant, o almenys més reconeguda amb el temps, amb Heinrich Schütz, un altre dels cappares de la música barroca, Franz Tunder o Dietrich Buxtehude, el mestre de Bach, el subjecte passiu de la llegendària caminada de quatre-cents quilòmetres, des de Arnstadt fins a Lübeck, que va fer el Kantor per conèixer-lo i aprendre d’ell, tot just després d’haver escoltat el seu Preludi en sol major.

"Es van pegar, es van pegar", diu la Giulia. "Però per quina raó es van pegar?", preguntes. "Per Borromini i per Bernini, esclar. Un deia que Bernini havia copiat clarament Borromini quan va fer la col·legiata de Santa Maria Assunta d’Ariccia, l’altre ho negava, es van anar encenent i es van pegar", afegeix. Som dins d’una de les esglésies més boniques de Roma, San Carlo alle Quattro Fontane, una de les joies del barroc italià. La Giulia treballa pel ministeri de Cultura italià i apareix en una sala del fons del temple dissenyat per Borromini, on, amb poca feina, espera algú amb qui xerrar. És una dona afortunada. Li encanta el barroc, estima Borromini i treballa dins d’una de les seves grans obres. I, com a bona admiradora de Borromini, desconfia de Bernini. "No fins al punt de pegar-se com aquells dos senyors que van venir un cop dins d’un gran grup, però he vist estudiants d’art que es deixen de parlar per aquest tema", raona. A Itàlia, en ple segle XXI, encara hi ha gent disposada a defensar l’honor de dos grans artistes enfrontats del segle XVII. Han passat 400 anys i la gent encara pren partit en la rivalitat que va transformar per sempre més la ciutat de Roma. Beneïda rivalitat, costa trobar un odi que hagi generat tanta bellesa.