De vegades amb resultats esplèndids i de vegades amb resultats espantosos, Hollywood sovint ha convertit l’horror i el drama de la guerra en un espectacle trepidant. En contra d’aquesta tendència ha proliferat una altra mena de pel·lícules bèl·liques, que retraten i conten l’horror i el drama de la guerra sense espectacularitzar-lo, centrant-se en la intimitat dels civils i no en l’èpica de l’acció multitudinària militar, buscant més el realisme versemblant i menys l’entreteniment. La classificació no implica cap valoració creativa: hi ha pel·lícules bèl·liques espectaculars i artísticament boníssimes, i n’hi ha d’íntimes i realistes d’una pedanteria i una vulgaritat soporíferes. Tampoc no implica cap judici o jerarquització de caràcter ètic: és possible fer espectacle sense fer sensacionalisme frívol i deshumanitzat (Kubrick, Kurosawa, Aldrich, Coppola, Klimov, Weir, Spielberg: la llista és molt llarga) i és possible fer un art cínic i amoral des de la presumpta empatia i la falsa intimitat.