A banda dels imponderables tècnics, el bon funcionament d’un concert de pop depèn de l’artista, les cançons i el públic. Divendres al Cruïlla, a Avril Lavigne la van salvar el públic i mitja dotzena de cançons. La cantant canadenca celebra dues dècades d’un pop-punk juvenil que va ser banda sonora dels rebels de l’institut que mai se saltaven cap classe i desafiaven el món dels adults amb samarretes negres. I són aquelles cançons, sobretot les del disc Let go (2002), però també alguna d’Under my skin (2004) i The best damn thing (2007), les que van engrescar el públic que a les 23 h va respondre massivament a la crida de la nostàlgia davant l’escenari Estrella Damm. Com a recursos escènics, dos cors gegants travessats per tíbies pirates i decorats amb colors de tartà escocès, gens complicat ni sofisticat, però efectiu.