El pròxim mes de gener farà 50 anys de la mort de Marino Benejam Ferrer (Ciutadella, 1890 - Barcelona, 1975), un menorquí il·lustre que va entretenir amb els seus dibuixos i historietes la trista Espanya de la postguerra. En un país empobrit i deprimit per la confrontació recent, en una època sense mòbils, xarxes, internet, ni televisió, els personatges de TBO que va crear es convertiren gairebé en l’únic oci de la població fins ben entrada la dècada dels anys 50. I la Familia Ulises, que il·lustrà per primer cop el 1944, passà a representar el perfil de la societat espanyola per antonomàsia.

El 13 de juliol del 1984, ara fa justament 40 anys, moria un dels millors autors de la història del còmic català, un clàssic indiscutible i reverenciat de la nostra historieta humorística. Tenia 60 anys i feia només uns mesos que, després de dues dècades allunyat del tauler de dibuix i dedicat professionalment a la construcció, Josep Coll i Coll (Barcelona, 1924-1984) havia tornat a publicar regularment historietes, ni més ni menys que a Cairo, la revista més moderna de l’època. Ho va fer empès pel reconeixement tardà però entusiasta del món del còmic, que de sobte el reivindicava efusivament i l’homenatjava a l’acabat de néixer Saló del Còmic de Barcelona. Després d’haver renunciat a la seva vocació durant anys, Coll va veure com els fans que havien crescut amb els seus dibuixos li demanaven emocionats una firma, les revistes se’l rifaven i apareixia la primera antologia en condicions del seu treball, l’àlbum De coll a coll. La seva mort va ser, per tant, especialment tràgica i difícil de pair, sobretot perquè va ser el mateix Coll que va posar fi a la seva vida aquell dia de juliol en què, segons la crònica d’El País, va ser trobat a la banyera de casa seva “amb un cable elèctric lligat al coll”.