L’anfós és un dels grans senyors de la mar Mediterrània. Un peix de roca de caràcter solitari que viu amagat en coves i escletxes fondes. Els pescadors sempre n’han parlat amb un cert respecte: no és un peix qualsevol, sinó un habitant del mar pacient, poderós i astut que coneix el seu territori i només es deixa enganar si el mar ho permet. Antigament hi havia la creença que els exemplars vells, aquells que ningú no havia pescat mai, coneixien tots els secrets de la mar i podien amagar-se o canviar de lloc com si tinguessin pensament. Per això, quan un pescador en trobava un de gran, sovint hi havia una mescla de respecte i superstició.

Record poalades i poalades de tomàtigues que es repartien aquí i allà de la clastra. Algú les escaldava d’aigua bullent i passats uns minuts prudencials començàvem a pelar-les i a embotir-les dins els pots de vidre. A poc a poc l’àcid de la fruita penetrava dins la pell i la picor que em produïa a les mans era tan martiritzadora que hauria desitjat poder-me-la treure tan fàcilment com ho feia amb la pell vermella de la tomàtiga. Només les mosques que borinaven atretes per la nostra activitat em distreien i molestaven a parts iguals. La collita estava en el seu punt d’esplendor i en els plats de l’estiu s’hi desplegava la riquesa dels fruits de la terra quasi sempre enrogits per les tomàtigues.