<![CDATA[Ara Balears - xeremies]]> 10 <![CDATA[Un xeremier ran de mar]]> Un dissabte de Sant Bartomeu de fa una trentena d’anys, a Ca na Poeta de Montuïri vaig enamorar-me dels xeremiers. Vaig saber veure la transcendència cultural d’aquella tradició, el vincle sa que establien amb el poble aquells homes grossos, barbuts i suosos. Els vaig comprendre, que és, al cap i a la fi, la manera definitiva d’enamorar-se. No sé quants devien ser, una dotzena, per ventura. Devia fer aquella calor xalocosa pròpia d’aquells dies, dins Ca na Poeta. Els cossos amarats de suor es tocaven a batzegades, botant i ballant davant el tasser, empesos pels ritmes festius dels xeremiers. Trepitjàvem la sutja enfitosa dels dies de festa als cafès. L’olor de suc begut i de suc vessat s’entremesclava amb l’aroma de l’alfabeguera cossiera. Cantàvem i rèiem dins un bar on el poble es redimia dels pecats de no voler ser el que és. Sense pensar-hi, sense voler. Natural i autèntic. Lliure, que és com han de ser els pobles. Hi havia el jovent montuïrer en ple. I un grapat de granats irreductibles, com sempre sol passar. Els externs érem només quatre amics dels pobles del redol. I Montuïri, amb una quarta part de la gent que hi va ara, estava estibat.

]]> <![CDATA[Xeremiers, la renascuda ànima festiva de Mallorca]]>

La paraula ‘xeremies’ sempre s’usa en plural perquè, tal com indica l’etimologia, la peça distintiva d’aquest instrument de vent tradicional de Mallorca és un conjunt de ‘canyes’ (kálamos en grec) inserides dins d’un sarró de pell, generalment de cabra. L’aire s’insufla per mitjà d’un tub petit (bufador), del qual en pengen quatre més. Un d’ells (grall) està proveït de forats que, amb els dits, permeten fer la melodia, mentre que els altres tres (bordons) fan el so greu. Les xeremies pertanyen a la família de les cornamuses, presents a gairebé tot el món –el terme deriva del verb cornar (‘tocar el corn’) i de musar (‘entretenir-se’). A Menorca, però, no n’hi ha i les de les Pitiüses tenen una tipologia diferent, igual que els coneguts sacs de gemecs de Catalunya o les gaites (cabra en celta) de Galícia i Astúries.

]]> <![CDATA[“Quan érem petites, només els homes tocaven les xeremies”]]>

Són el més recent fenomen de l’escena musical mallorquina i sembla que encara no s’ho acabin de creure. Immerses en la gira de presentació del seu primer disc, Un so qui no es gasta, es coneix que les Pitxorines han fet moltes voltes a tot allò que es desprèn de la seva proposta. “La música d’arrel no ha estat mai en perill, és un rumor fals” és només una de les afirmacions que es desprèn d’una pitxoentrevista, com elles la batien, en què participen cinc de les nou membres del grup. “Som totes dones i som músics, sí”, asseguren, “però això no implica ser reivindicatiu de res. Potser és hora que ho comencem a normalitzar i ja està”.

]]>