La paraula ‘xeremies’ sempre s’usa en plural perquè, tal com indica l’etimologia, la peça distintiva d’aquest instrument de vent tradicional de Mallorca és un conjunt de ‘canyes’ (kálamos en grec) inserides dins d’un sarró de pell, generalment de cabra. L’aire s’insufla per mitjà d’un tub petit (bufador), del qual en pengen quatre més. Un d’ells (grall) està proveït de forats que, amb els dits, permeten fer la melodia, mentre que els altres tres (bordons) fan el so greu. Les xeremies pertanyen a la família de les cornamuses, presents a gairebé tot el món –el terme deriva del verb cornar (‘tocar el corn’) i de musar (‘entretenir-se’). A Menorca, però, no n’hi ha i les de les Pitiüses tenen una tipologia diferent, igual que els coneguts sacs de gemecs de Catalunya o les gaites (cabra en celta) de Galícia i Astúries.

Són el més recent fenomen de l’escena musical mallorquina i sembla que encara no s’ho acabin de creure. Immerses en la gira de presentació del seu primer disc, Un so qui no es gasta, es coneix que les Pitxorines han fet moltes voltes a tot allò que es desprèn de la seva proposta. “La música d’arrel no ha estat mai en perill, és un rumor fals” és només una de les afirmacions que es desprèn d’una pitxoentrevista, com elles la batien, en què participen cinc de les nou membres del grup. “Som totes dones i som músics, sí”, asseguren, “però això no implica ser reivindicatiu de res. Potser és hora que ho comencem a normalitzar i ja està”.