Entre notificacions de WhatsApp, Instagram i alarmes del Google Calendar fa mal recordar que, no fa tant, les amigues no s’enviaven notes de veu per comunicar-se. En algun racó de les cases on vivíem hi havia una tauleta amb un aparell amb botons i un fil arrissat: el telèfon. La de les protagonistes d’aquesta narració és una amistat que, com tantes altres, ha acumulat moltíssimes hores de conversa per telèfon; tantes, que els pares d’una o de l’altra havien d’intervenir la xerrada de les dues amigues perquè les respectives famílies estaven incomunicades. L’amistat, que podria tenir per banda la cançó Lambada, de Kaoma, o bé Te vi correr de Tennessee, és la de l’editora Maria Muntaner i Paula Fluxà, que avui ens parla de la filla de Lleonard Muntaner (autor, per cert, de la tendríssima fotografia que acompanya aquest text).

Varen arribar al món de l’edició des de camins ben diferents, però fan una mateixa reflexió: per sobreviure com a editors independents, cal marcar perfil, tenir una línia reconeixible. I així ho fan Maria Muntaner (Lleonard Muntaner Editor) i Aniol Rafel (Edicions del Periscopi) que tenen en comú, entre moltes altres coses, l’amor pel seu ofici.