Tractar el silenci és sempre paradoxal, perquè s’ha de destruir mitjançant la paraula, ja que no es pot parlar del silenci en silenci. Sense silenci no existiria la filosofia. El silenci manté un vincle dialèctic amb la paraula, no s’hi oposa, sinó que la fa possible, n’és el preludi i el final. La paraula té el do de fer emmudir i el silenci té el poder de convidar a parlar.