Idò aquí els tenim. Són quatre immigrants fent feina, en aquest cas es dediquen a instal·lar cablejats per facilitar les connexions en un carrer de Sant Joan, al Pla de Mallorca. No és una feina precisament lleugera. També és fàcil veure altres immigrants com ells fent de picapedrers a les obres, o llaurant a foravila, o asfaltant carreteres, o fent de repartidors. Són, com se sol dir –i és cert– les feines que no volem fer nosaltres, els mallorquins acomodats, o no tan acomodats, o gens acomodats, però en tot cas plenament legalitzats i amb la nacionalitat espanyola adjudicada de naixement, tant si ens ve de gust com si no ens hi ve.

Qui diu que l’estiu s’hagi acabat? A Mallorca estam a punt d’aconseguir el miracle de l’estiu de tot l’any. És cert que amb la tardor arriben plogudes, que un temps ençà s’han tornat torrencials i desbordades: no fa tant de temps això passava de tant en tant, ara es converteix en la norma. Els experts ens expliquen una vegada i altra, amb paciència de sant, que el canvi climàtic consisteix precisament en això: es tornen freqüents, i més intensos, fenòmens que anys enrere (pocs anys enrere) eren puntuals o esporàdics, i tenien menys força.

“Tanta cultura arribarà a fer oi”, diuen que va dir Gabriel Cañellas en els seus dies de president de les Balears, un dia que degué trobar que n’hi havia un excés, de cultura. Ell no podia saber que les seves paraules serien profètiques i que, efectivament, ens embafaríem de cultura, més que res perquè, d’un temps ençà, s’ha convingut que tot és cultura. Sobretot allò que a alguns els agrada: anar de restaurants és cultura, la televisió porqueria és cultura, cercar esclata-sangs és cultura, les festes d’envelats són cultura, les drogues són cultura i el futbol, per descomptat, és cultura. Els toros ja eren cultura d’abans i tot que s’inventàs la cultura, això no admet cap discussió. O no sabeu que a Picasso li agradava anar a les corregudes? Idò no en parlem pus.

Fa un dia tapat i per la finestra d’un pis de Palma guaita un porquet de peluix. Un porquet color de rosa, com han de ser els porquets de peluix; el que en podríem dir un porquet de peluix reglamentari. De vegades, en comptes de guaitar nosaltres mateixos al carrer, és bo tenir algú altre que ho faci. Pot fer-ho en nom nostre, o en el seu propi nom. Treure un porquet de peluix rosa a l’ampit de la finestra pot ser una manera d’enviar al món un missatge humorístic, fins i tot tendre; també pot haver-hi al darrere, però, una certa voluntat d’ocultació. Qui fa això, que no surt a guaitar per la finestra de ca seva, sinó que hi posa un porquet de peluix rosa, no vol ser vist. Per contra, amb tota probabilitat, sí que té interès a veure què hi ha defora.

Les agències immobiliàries són fàbriques de somnis: com Hollywood però en petit. O les podem considerar, segons com es miri, una primera passa per acostar-se a viure com se suposa que ho fan les estrelles de Hollywood. És curiós que, a l’era de les xarxes socials i els algoritmes, els aparadors de les agències immobiliàries continuen exposant fotos del gènere que despatxen, és a dir, cases, pisos i terrenys edificables (un adjectiu que ha perdut bona part del seu sentit perquè ara ho són quasi tots, d’edificables). Però aquests aparadors deuen ser eficaços, perquè aconsegueixen el que volen, que és fer de reclam. Aquest és si més no l’efecte que fa, quan veim que les persones s’aturen al davant d’aquests aparadors i hi baden una estona, de vegades una bona estona, davant dels anuncis, que generalment són fulls din-A4 penjats al vidre amb una ventosa. Els fulls en qüestió solen dur impresa una foto, i també les dades principals de l’habitatge a la venda: situació, metres quadrats, distribució per habitacions (en cas que n’hi hagi més d’una, d’habitació), serveis (en cas que n’hi hagi a la casa o a la zona) i, clar, allò que tothom vol veure, allò que tothom vol conèixer i saber: el preu. I aquí és on hi ha hagut un canvi veritablement important.

Si a determinats partits de futbol, màxima expressió de l’encefalograma pla, se’ls pot anomenar “clàssics”, amb el mateix o amb més motiu es pot fer servir aquesta denominació per als records dels quioscs i de les botigues de souvenirs que ja fa dècades que circulen. Indemnes al pas del temps, impàvids davant dels canvis de les modes, inassequibles a l’oblit, afectades si de cas, i només, pel desgast que els ocasiona el sol, les postals, les tovalloles i les camisetes que duen estampat el nom de Mallorca regnen pels segles dels segles dins el seu àmbit.

L’antiga presó de Palma (propera al també ja desaparegut Mustang Ranch, que va ser el prostíbul preferit d’algun batle de la ciutat) es va buidar de presos l’any 1999 i va ser adquirit per l’Ajuntament l’any 2013, mitjançant una permuta. Es va plantejar la idea de convertir l’antic recinte penitenciari en una residència d’estudiants de la UIB, però aquesta residència finalment forma part del projecte del Districte de les Arts, a la zona del Conservatori. Durant el darrer Pacte de Progrés es va encarregar un projecte a una unió temporal d’empreses (una UTE, en diuen) per fer-hi un centre de creació cultural (tal vegada seguint l’exemple de la Model de Barcelona). El mes de gener passat l’actual equip de govern de la ciutat, format pel PP i Vox (inicialment un equip encobert, però equip, al cap i a la fi), va rescindir el contracte amb els sempre odiosos catalans culturetes, cosa que va significar haver de pagar una indemnització de set mil euros a l’empresa adjudicatària.

Ja fa bastants anys que Loteries i Apostes de l’Estat, empresa pública, va començar a vendre dècims del sorteig de Nadal en ple mes de juliol. Enguany ha estat diferent: s’han començat a vendre dia 30 de juny. Cada vegada hi ha més ansietat i cal anar més de pressa a posar en circulació les apostes per al que encara és el màxim somni de molts súbdits del Regne d’Espanya: que els toqui la Grossa de Nadal. En aquest sentit es pot comparar a la Lliga de Futbol, que de cada any fa les vacances més curtes i torna a començar més prest. Tant la Grossa de Nadal com la Lliga de Futbol són dues grans il·lusions per a molta gent; per a molts, potser les principals il·lusions, qui sap si les úniques. Això fa que sigui important mantenir-les engegades molt de temps, donar a la gent la seva oportunitat de somiar. Preguntar-se què farien si els toqués un premi dels grossos, o potser només un pessic, però d’unes quantes desenes de milers d’euros. Demanar-se si el seu futbolista preferit marcarà molts gols enguany, si les lesions respectaran el seu equip (ho diuen així, si les lesions respectaran l’equip), i sobretot i més important que cap altra cosa, si a l’adversari li aniran les coses malament, i si és possible, terriblement malament. Són les il·lusions de la bona gent i cal, de debò, que estiguin enceses tant de temps com sigui possible durant l’any. En depèn l’estabilitat emocional i psicològica de moltes persones, i també, diguem-ho tot, immensos negocis que generen quantitats impressionants de doblers.

Fa uns dies, a l’audiència anual que el rei d’Espanya dedica als càrrecs polítics de les Balears, la presidenta Marga Prohens va departir amb Felip VI sobre el problema de l’excés de població a les Balears. El missatge, com subtilment va captar Maria Llull a la seva crònica a l’ARA Balears, va ser contradictori amb el del president del Parlament (i ara també de Vox Balears, cosa molt més important per a ell), Gabriel Le Senne, que va compartir amb el monarca la seva preocupació per la taxa reproductiva de la ciutadania: la troba tan baixa que, segons la ment preclara del líder ultradretà, els mallorquins aviat estarem abocats a l’extinció. Carai. (Nota: Le Senne parla dels ‘mallorquins’ i prou, perquè desconeix l’existència dels menorquins, eivissencs i formenterers. Tampoc sap que el Parlament que ell presideix representa tota aquesta gent, ell es pensa que és un teatrí de províncies que cal consagrar a la unitat d’Espanya).

Les coses depenen sovint de com es miren. Els defensors de la nostra vida com a avatar turístic, que n’hi ha a balquena, diuen sovint que els que critiquen el turisme són gent desconnectada de la realitat, ofuscada per ideologies (ells, els defensors del turisme de masses, no en tenen, d’ideologia), encabotada a fer passar per veritat dogmàtica allò que no passen de ser percepcions subjectives. Massificació? No sé on deu ser això, a la meva finca reformada per un estudi d’arquitectura suec ballam ben amples. Falta d’aigua? Jo tenc la piscina ben plena i en obrir les aixetes surt aigua freda i calenta a voler. Degradació del paisatge? Si venen tants milions de turistes deu ser que no està tan degradat. Precarització laboral? Carai, i si no fan feina de cambrers i cambreres, de què en volen fer? Incivisme, brutor, problemes de convivència? Bé, la gent també té dret a divertir-se una mica, o no?

S’ha de reconèixer que l’Església millora els seus equipaments, i que els confessionaris d’ara són bastant més confortables, ja a primera vista, que els d’un temps. Abans, els confessionaris solien ser unes garites de fusta bastant precàries, que de vegades s’engronsaven, dins la qual el sacerdot s’havia d’encabir així com podia. Per la seva banda, els feligresos s’havien de conformar quasi sempre a agenollar-se a un costat de la garita, sovint a la vista de tothom, i per tant amb la seva privacitat i la seva confidencialitat en entredit. Xerraven fluixet a través del finestró enreixat, sí, però no es podia dir que el resultat fos un triomf de la discreció: tothom estava al cas si en Tal o na Qual s’havien anat a confessar, i aleshores tot eren conjectures i rumors. Podien produir-se fins i tot casos espectaculars, com el del confessionari del final de La Regenta, que saltava quasi literalment pels aires a causa de la pressió del desig il·lícit que sentia el magistral Fermín de Pas per Ana, la protagonista de la novel·la (La Regenta era una novel·la que se solia llegir als instituts a l’assignatura de Llengua i Literatura Castellanes, no sé si encara s’usa).

En contra del que solen pensar sobre ells mateixos, la majoria d’artistes d’art urbà són del tot innocus. Alguns, però, plantegen excepcions, com la persona o les persones que s’han dedicat a estampar façanes i parets de Palma amb aquesta pintada que veim a la foto: “Tourismus macht frei”, diuen les tres paraules que la formen. Es tracta d’un joc de paraules –macabre, s’ha d’admetre– amb una altra inscripció, tristament cèlebre, que s’exhibeix en un rètol de ferro forjat a l’entrada del camp nazi d’Auschwitz: “Arbeit macht frei”, diuen les paraules que es poden llegir allà. És a dir, “La feina us farà lliures”. Posada al portal d’un camp que oficialment era de treballs forçats, i que a la pràctica era d’extermini (sobretot ho va ser el seu camp associat de Birkenau, també anomenat Auschwitz II), aquesta frase és un sarcasme. Pitjor encara: és un exercici de crueltat, una burla gratuïta i atroç cap als milers de persones que van entrar allà com a presoneres i que ja no n’havien de sortir vives. La feina us farà lliures, els deien com a salutació, sabent que la manera més freqüent que tindrien de matar-los seria fent-los fer feina en condicions subhumanes. Avui dia, Auschwitz i Birkenau són museus de la Segona Guerra Mundial que documenten i exhibeixen la barbàrie nazi, visitats per grups d’escolars i de turistes, amb el propòsit que la conservació i la transmissió de la memòria de l’horror ens ajudi a tots plegats a no permetre que es reprodueixi. Per desgràcia, veient i escoltant els discursos oprobiosos que tornam a sentir avui dia, amb partits que es declaren hereus del feixisme i que tornen a demanar deportacions massives, hem de reconèixer que les polítiques de memòria històrica, o de memòria democràtica, no han estat tan efectives com voldríem. L’estupidesa humana, i la maldat pura i simple, existeixen i són més poderoses del que sovint estam disposats a creure.

Vet aquí un vigilant idoni de la propietat privada. Dos, més ben dit, però un només hi és en efígie, mentre que l’altre es troba present a defensar la porta (la finestra, més aviat) de la casa. Un moix pelut amb cara de circumstàncies mira directament a càmera, que és com dir que ens mira als ulls, com confirmant el que diu el cartell que hi ha aferrat al vidre de la finestra. En aquest cartell hi ha la imatge d’un ca, animal al qual tenim més associada la tasca de vigilància, juntament amb un avís de to dissuasiu: “Jo faig la guàrdia, vostè entra en un lloc de risc i perill”, un text curt que, per la sintaxi i per com sona, fa l’efecte de ser una traducció directa o calcada de l’anglès.

Són les sis de la matinada i els dos cavallers que veiem a la imatge estan lleugerament desorientats. És un dia qualsevol del mes de juny (qualsevol significa que no és el final de la nit de Sant Joan, ni tan sols una matinada de cap de setmana, sinó un dia feiner qualsevol) i el lloc és perfectament reconeixible fins i tot per qui no hi hagi estat mai, perquè sol sortir a les notícies i a les xarxes socials: és la primera línia de s’Arenal, a la zona de la discoteca Megapark. Aquí comença una milla daurada –mai més ben dit– de l’oci nocturn i l’oferta complementària tal com la té definida de fa molt de temps el model turístic de les Balears.

De talismans de viatge n’hi ha de moltes castes. Petits objectes en els quals la gent diposita la confiança de tenir una travessia, un vol, una navegació o una estada aproximadament felices. És una confiança màgica: si duc això al damunt, pensen, no em passarà res dolent. Si duc tal cosa amb mi, continuen, no tan sols no em passarà res dolent, sinó que el viatge serà agradable, sorprenent, excitant, divertit, extravagant, serè, plàcid, contemplatiu, trepidant, bell, una mica inquietant i finalment reconfortant. Una tirallonga d’adjectius que són contradictoris entre ells mateixos, però que poden servir per definir com ha de ser un viatge digne de ser recordat. El talismà, l’amulet de la sort, és com una garantia que alguns volen afegir a les despeses per assegurar-se que la partida, l’estada i la tornada hauran valgut la pena. Això sí, com que és gratuïta, no hi ha cap garantia que la garantia hagi de funcionar.

Hem triat aquesta foto perquè, amb la calorada, les imatges d’aigua i de fonts venen de gust. Això és de primer de reporterisme amateur, que són els estudis de periodisme que ha cursat aquest cronista. A més, però, aquesta foto mostra un colom, que és un ocell amb una imatge pública bastant dolenta, s’ha de dir que injustament. Aquest colom en concret que mostra la fotografia d’Isaac Buj intenta refrescar-se en una font pública de Palma, per la via de beure una mica del broll d’aigua de l’aixeta: tot just la petita, minsa, quasi ridícula quantitat d’aigua que és capaç d’ingerir un colom amb el seu bec i el seu gavatx de colom. I d’aquesta manera, per descomptat sense saber-ho, aquest animalet dona un bon exemple de civisme.

Un pintor de carrer pinta un quadre a l’oli que representa la plaça d’en Coll de Palma, assegut a la plaça d’en Coll de Palma. És a dir, pinta el paisatge in situ, com diuen que feien els pintors romàntics, els bohemis de París i com fan encara ara els pintors d’estampeta que surten a les pel·lícules. Després, un dels fotògrafs de l’ARA Balears, Ismael Velázquez, fa una foto de tot plegat i el resultat s’acosta a un trompe l’oeil, una d’aquestes imatges (sigui una pintura, un dibuix o una fotografia) en què es juga a rompre la quarta paret i, per tant, s’esfuma la línia entre l’artifici i la realitat. La plaça real és la que el fotògraf retrata, o la que pinta el pintor? El pintor mateix és real o és un personatge d’una ficció servida a través d’una imatge que conté una altra imatge, a la manera de les nines russes? Les tensions que planteja aquesta foto recorden les que es produeixen a l’obra de Martin Parr, un cèlebre fotògraf anglès que sovint fa fotos de persones que fan fotos (és prou recomanable I am Martin Parr, el documental sobre aquest artista que podeu trobar a filmin). I elevant encara més l’abast de la comparació, tal vegada Velázquez (Ismael) ha volgut picar l’ullet al seu homòleg Velázquez (Diego) i ens ofereix no un quadre dins un quadre, com a Las Meninas, però sí un quadre dins una foto (per acabar d’arrodonir la comparació, la imatge de Velázquez hauria de reflectir-se en algun punt al fons de la imatge: un mirall, o tal vegada un vidre. Ens referim a Velázquez Ismael, però si la imatge reflectida fos la de Velázquez Diego, en un vidre de la plaça d’en Coll, l’efecte seria prou contundent.

L’escena té lloc a un dels carrers més transitats del centre de Palma, i és tan habitual que ens pot semblar rutinària. Una dona pobra (podria ser un home; els pobres, per no tenir, tampoc tenen sexe, ni gènere, ni res) seu en terra, demanant almoina; els vianants li passen pel costat, a tocar, sense mirar-la. Sense ni tan sols veure-la. A ulls de la –gran– majoria, una dona pobra asseguda en terra, demanant almoina, es converteix automàticament en part del mobiliari urbà, amb la mateixa importància que un fanal, un banc per seure o una màquina expenedora de tiquets d’aparcament: es tracta principalment de no ensopegar-hi i fer-se mal. Si de cas la dona té una mica menys d’importància, perquè el fanal, el banc o la màquina de tiquets tenen almenys una utilitat pràctica: una utilitat petita, humil i concreta, però una utilitat. La dona pobra no té ni això. Es tracta únicament, per tant, de no ensopegar-hi. Vigilar-la de coa d’ull, per la part més lateral de la coa de l’ull, només per no trepitjar-la i que ens faci caure. Si això es fa bé, ella no causarà cap destorb, més enllà del trosset de via pública que ocupa el seu cos. També és possible que demani amb la veu, que supliqui fluixet als qui passen que facin la mercè de donar-li alguna cosa, amb un cantet, una monodia, una lletania llastimosa amb un to i una inflexió de persona humiliada, però això tampoc no ho sentirà ningú. Duen posats els auriculars, amb el propòsit d’aïllar-se de tot allò que els envolta, de no sentir-ho, de protegir-se de la remor, de la fressa que fa la vida al voltant. Es tracta d’anar pel carrer, però a condició de no veure ni sentir el que hi ha al carrer, els pobres d’una forma particular. Es tracta de no veure’ls, ni sentir-los. Si pel que sigui no duen els auriculars posats, tampoc sentiran els precs de la dona pobra demanant que li donin alguna coseta perquè ja no li queda res, o perquè té nets, o perquè té una malaltia (les malalties és de les poques coses que sí que solen tenir els pobres). Tal vegada no té nets, ni malalties, ni cap de les coses que solen dir els captaires per mirar de commoure els transeünts perquè els donin l’almoina: una altra cosa que tenen els pobres és mala fama. Ves a saber si no menteix, diran uns. Ves a saber què ha fet, o què no ha fet, per estar així, diran uns altres. Jo abans he vist que duia un mòbil, afegirà un tercer, per posar en dubte que la dona sigui realment pobra, i no una farsant.

La dita tradicional és “ca vell, quis, quis”, que ve a ser un avís als joves (canins o de qualsevol espècie, començant naturalment per la humana) perquè no menystinguin els vells, ja que l’experiència vital els pot fer més astuts, i per tant més perillosos, del que ells s’imaginen. Però la imatge que tenim aquí ens convida a fer la –fàcil– operació de canviar el ca vell per un moix vell, que a més d’experiència, és possible que conservi encara algunes de les set vides que li corresponen. En un món violent com el que ens toca de viure, no són qualitats menors.

En un dels començaments de novel·la més coneguts i citats de la història de la literatura, el d’Anna Karènina, Lev Tolstoi va escriure: “Totes les famílies felices s’assemblen; les desgraciades, en canvi, ho són cadascuna a la seva manera”. Aquí tenim la imatge, no sabem cert si d’una família, però sí, almanco, d’una parella feliç. Ens donen l’esquena, no perquè no vulguin saber res de nosaltres (tot i que probablement tampoc ho volen), sinó perquè estan concentrats en el mostrador d’una immobiliària. Als portals de les cases mallorquines, durant molts d’anys, hi solia haver negocis com les adrogueries, les botigues de queviures, els forns, les ferreteries, les merceries, les sastreries, les sabateries, les botigues de roba de vestir, de roba de la casa, de roba de fer feina, i un etcètera inacabable. Ara hi ha immobiliàries. A algú li pot semblar poc estimulant, però no ens n’hem de lamentar, perquè les immobiliàries venen una cosa molt important. Venen felicitat. Per a qui vulgui i pugui pagar-la, clar.