Les meves amigues no ho saben, però de vegades competesc internament per saber qui té una millor relació de parella. És el meu vici ocult, desxifrar frívolament en què som millors i en què som pitjors el meu al·lot i jo, en comparació a la resta. M’agradaria dir que és la meva manera de prendre el pols a la meva relació, de saber què funciona i que no. Tot i que, realment, s’assembla més a un acte reflex, a un tic involuntari mogut per aconseguir una satisfacció immediata. Un entreteniment. I estic segura que no som l’única. Comparar-se és una de les accions que ens fan més humanes. Res no ens fa tan fràgils i racionals com creure’ns millors o creure’ns pitjors que un altre. Ens constituïm a nosaltres mateixes en aquest exercici, en relació amb l’altre. L’alteritat ens acaba de definir. Per això necessitam conèixer-la a fons.

Com a periodista que s'ocupa del sexe i la intimitat passo molt temps escoltant experts que exalcen les virtuts d'una comunicació oberta i sincera. Per tenir bon sexe –i continuar-ne tenint al llarg del temps– les parelles han d'estar disposades a parlar-ne, diuen.