“En aquest quarto, on em fico dins els pantalons, / sense saber de mi mateix per què, / poso la meva vida dins la camisa de força dels calçons, / tan xalest com soc i tan clar, / em dic Blai, però no gaire”. Amb lletra manuscrita del mateix Blai Bonet –algunes de les grafies resulten molt identificatives, com les lletres ‘g’, ‘t’ i ‘f’, que tenen una presència gairebé teatral– aquests versos del poeta santanyiner pengen a una de les parets de l’habitació on els va escriure, allà on s’inspirà, de fet, per escriure’ls. Als peus del text, un llit amb una flassada que reposa davall la projecció d’un nigul farcit de cabòries i, just devora, l’escriptori des d’on va imaginar El mar, Nova York i L’Evangeli segons un de tants, entre molts altres.