¿Pot un cineasta tan radicalment optimista com Richard Linklater fer una pel·lícula de cinema negre, un gènere caracteritzat pel nihilisme i la misantropia? La resposta és Hit man. Asesino por casualidad, un film amb assassins de mentida i morts molt reals que, malgrat això, està més a prop de les efervescents comèdies sexuals del Lubitsch dels anys trenta, com Un lladre a la meva alcova, que a Perdició. Com Bernie, també de Linklater, Hit man es basa en una insòlita història real: la de Gary Johnson, que va treballar durant dècades per a la policia fent-se passar per assassí a sou. El director de Boyhood la porta al seu terreny i la converteix en una excèntrica comèdia romàntica que, com el mateix Gary, presenta múltiples capes. Hit man és, per una banda, una digressiva meditació filosòfica –ningú divaga millor que els verborreics personatges de Linklater, al·lèrgic a les veritats absolutes– sobre la noció d'identitat personal i la seva capacitat de transformació, i, per l'altra, una reivindicació festiva del treball actoral, centre neuràlgic de l'obra linklateriana.