Aquest estiu tampoc s’aplicaran mesures concretes per posar fre a la saturació i limitar l’arribada de turistes i cotxes a Menorca en plena temporada. Tant el renovat Pla Territorial Insular (PTI) com el nou sostre turístic, fixat en l’estudi de càrrega preliminar amb 107.917 places, encara no s’han duit a aprovació. I això que l’afluència de visitants no deixa d’augmentar, durant l’estiu però també fora de la temporada. El 2025 va ser, de fet, el primer any en què la xifra de residents empadronats a l’illa no va baixar mai dels 100.000 habitants, ni tan sols el mes de desembre.

Barcelona tindrà, del 21 d'octubre al 2 de novembre, un nou festival que portarà grans espectacles de l'escena internacional a la capital catalana. La iniciativa porta per nom Flaix de Tardor i està impulsada pel Temporada Alta, però està pensat com un festival independent de l'esdeveniment gironí. En la primera edició s'han programat set espectacles: Le voci di Dante, de Toni Servillo; El tiempo todo entero, de Romina Paula; To move in time, de Forced Entertainment; Medida por medida, de Gabriel Chamé Buendia; Phèdre!, de François Gremaud; Coup fatal, d'Alain Platel, i Double bill, de la Dresden Frankfurt Dance Company. Els muntatges es representaran al Teatre Lliure, La Villarroel, el Mercat de les Flors, la Fundació Joan Brossa i el Teatre La Biblioteca.

Després de tornar a arrasar en el pas per Barcelona amb Vudú (3328) Blixen, Angélica Liddell tornarà a estrenar mundialment el seu pròxim espectacle al festival Temporada Alta a la tardor. Seppuku serà una celebració del suïcidi ritual i un homenatge a Yukio Mishima (1925-1970) que unirà erotisme, bellesa i mort, ingredients propis de la teatralitat de l'artista espanyola —i encara més en la trilogia dels funerals que tancarà amb aquest espectacle, després d'haver escenificat el seu i el de Bergman.

La dificultat d’accés a l’habitatge, especialment greu en el mercat de lloguer a Menorca, no és exclusiva de la població resident. També el personal turístic ho pateix en primera persona, fins al punt que la manca d’oferta dissuadeix de venir molts treballadors de la Península que cada estiu acostumaven a fer temporada a l’illa.

Em sap com greu dir que el que més em va agradar de Bérénice al Temporada Alta, el passat 23 de novembre, va ser el comentari d’una dona anònima que, en acabar la funció, després dels aplaudiments, va cridar: “Bravo, però a la propera en català!” Gran part del públic va respondre al comentari amb aplaudiments. Ja s’havia sentit una mena de sospir en començar, quan van aparèixer els sobretítols que traduïen el monòleg d’Isabelle Huppert sols en castellà i en anglès. Però vam mirar l’obra i la vam entendre, esclar, perquè comprenem el castellà. Com hi havia gent, suposo, que comprenia el francès i no li calia la traducció. Com hi ha gent que comprèn el suahili i, ves per on, aquell dia no el va necessitar. Però el que va despertar el crit, i el posterior aplaudiment, no va de necessitat. Tampoc no va de comprensió. Ja hi arribarem. 

Nit de gala al Cinema Truffaut de Girona per rebre la preestrena a Catalunya de Tardes de soledad, el documental d’Albert Serra sobre el món del toreig que al setembre va guanyar la Concha d’Or al Festival de Cinema de Sant Sebastià. La pel·lícula, envoltada de controvèrsia perquè tracta un tema espinós, ha despertat moltíssima expectació entre el públic gironí, que ha esgotat les dues sessions organitzades en primícia dins del marc del Festival Temporada Alta.

Una manifestació per l'habitatge digne. Un judici per millorar les condicions dels repartidors de Glovo. La gala de les Estrelles Michelin. Dark kitchens i supermercats il·legals.

Com un solista en un concert. Pantalons i camisa elegants i despullat de qualsevol parafernàlia davant del faristol on reposa la partitura de Giuseppe Montesano, Toni Servillo llegeix un dels textos més potents i poderosos que hàgim sentit últimament en un escenari. Sí, llegeix el textgrama com els músics d’una simfònica el pentagrama. Un text en què Montesano relliga el pensament, i amb ell la paraula de grans homes i grans literats com Baudelaire, Dante i els grecs amb la nostra realitat. Un text en què es donen la mà la filosofia i la quotidianitat i que entrellaça tres textos de Montesano convertits en moviments d’una simfonia oral: Monsieur Baudelaire, quando finirà la notte, Le voci di Dante i Il fuoco sapiente.

Des que el 2019 el col·lectiu (LA)HORDE va assumir la direcció del Ballet de Marsella, s'ha dedicat a explorar com la dansa pot contribuir a superar moments de crisi social. La companyia va debutar amb Room with a view (que es podrà veure a Barcelona dins de la programació del festival Sónar 2025) i ara arriba a la capital catalana amb Age of content gràcies al Mercat de les Flors i el festival Temporada Alta. L'espectacle, que es representarà en tres funcions aquest dijous, divendres i diumenge al Mercat de les Flors i que ja té totes les entrades exhaurides, és l'oportunitat de descobrir una de les formacions europees més destacades en el camp del moviment.

El pensador nord-americà Henry David Thoreau pren el relleu de Jean-Jacques Rousseau en la segona i última lectura de textos filosòfics a la Sala La Planeta de Girona. Els dos autors, escollits a consciència pel Festival Clàssics i Temporada Alta, comparteixen, des de dos plantejaments diferents, l'elogi ferm i sincer per una vida als boscos, en estat salvatge, lluny de les normes, les lleis i els vicis congènits de la societat. Dues postures, cadascuna amb les seves raons, que posen en qüestió els principis de progrés, ordre i felicitat sobre els quals es construeix l'ideal de civilització humana, entesa (falsament) com una evolució lògica, positiva i inevitable respecte a la vida primitiva entre arbres i animals.

Expectació màxima al Cinema Truffaut de Girona per rebre la grandíssima actriu francesa Isabelle Huppert (París, 1953), una de les més grans de la història. La intèrpret venia a presentar diumenge al vespre la pel·lícula La cerimònia (1995), de Claude Chabrol, aprofitant que, una hora abans, havia acabat la seva segona i última funció de Bérénice al Teatre Municipal, en el marc del Festival Temporada Alta.

Ben poc queda de Jean Racine (1639-1699) a la proposta de l'italià Romeo Castellucci sobre Bérénice. Però no és estrany. Castellucci no és dels directors que amaga la seva feina propiciant l'excel·lència del text, sinó ben al contrari: hi passa per damunt amb la seva mirada radical, com la d’un escultor que posa un llençol sobre la Pietat de Miquel Àngel per crear una forma nova sobre les antigues. El resultat és sorprenent i aclaparador justament per la seva plasticitat i, en aquest cas, per la presència hipnòtica d’Isabelle Huppert. A l'actriu s'hi oposa una textura visual vaporosa que envaeix l’escenari i difumina la seva figura i, és clar, el rostre. Una textura treballada amb la gasa d’un teló de boca transparent, el fum i el disseny de llums que, molt em sembla, vol seguir d’una manera força radical la tècnica de l'sfumato popularitzada pels mestres del Renaixement. Leonardo da Vinci la feia servir per crear representacions atmosfèriques i gairebé de somni, i ell mateix va definir-la com "sense línies ni vores, com fum o més enllà del pla d'enfocament". De les ombres i arrossegant un radiador (llicència del director) emergeix la princesa Bérénice per esbrinar si el seu amant, l’emperador Titus, complirà la promesa de casar-se o obeirà al dictamen del Senat, que no veu amb bons ulls a una estrangera al tron de Roma.

"Si no existís la mort, no ens agradaria tant la vida", afirma el coreògraf i director de La Veronal, Marcos Morau (Ontinyent, 1982). Després de tocar el cim al Palau dels Papes del Festival d'Avinyó el 2021, de treballar amb l'Staatsballett Berlin (la formació més gran d’Alemanya) i d'acostar la dansa als joves amb Firmamento, la prestigiosa companyia de dansa torna al petit format. El seu nou espectacle, Totentanz. Morgen ist die frage, deixa enrere els escenaris plens de ballarins i se situa a tocar del públic, en un espai que recorda les instal·lacions museístiques i que habitaran només quatre intèrprets. A través d'aquesta proximitat, Morau vol parlar de la mort i de l'impacte que té en l'art i en la vida. El muntatge s'estrena aquest dissabte al festival Temporada Alta, i a partir del 5 de desembre serà al Teatre Lliure de Gràcia. De moment les entrades estan totes exhaurides, però la sala barcelonina espera poder ampliar l'aforament.

Per escriure el monòleg Un sublime error, el director belga Jan Lauwers ha rellegit les seves 25 obres anteriors fixant-se especialment en els personatges masculins. "He descobert que tot el que havia fet no tenia gaire mèrit", afirma Lauwers. Conegut per espectacles com Isabella's room (2018) i Billy's violence (2021), Lauwers té una llarga relació amb el festival Temporada Alta, amb el director Àlex Rigola i amb l'actor Gonzalo Cunill. Tots tres s'uneixen a la nova peça de Lauwers, un "autoretrat escènic" que protagonitza Cunill, s'estrena dissabte a la sala Planeta de Girona i farà temporada a la sala de Rigola a Barcelona, Heartbreak Hotel, del 20 de novembre al 15 de desembre.

Gola comença a gestar-se el 2018, quan els artistes Oriol Pla Solina i Pau Matas Nogué van aixecar junts Travy, però en realitat la primera llavor es va sembrar fa molts més anys. El nou espectacle d'aquest duet creatiu té les arrels en els dies que van viure tocant la guitarra en terrasses de la Costa Brava i passant el barret, quan tot just eren majors d'edat. Pla i Matas es van conèixer a l'IES Montserrat de Barcelona i junts han treballat en muntatges com La calavera de Connemara (2017) i Ragazzo (2017). Ara tenien ganes d'explorar l'univers que comparteixen i que trepitja un bon grapat de disciplines, des de la música i la dansa fins al teatre i el clown. De l'experimentació i del seu caràcter juganer n'ha sortit Gola, que s'estrena el 15 de novembre al Canal de Salt dins el festival Temporada Alta. L'espectacle farà estada al Teatre Nacional de Catalunya del 28 de novembre al 22 de desembre.

El compromís social i polític i, en conseqüència, el compromís amb l’ésser humà, és inherent a les propostes de la companyia mexicana Lagartijas tiradas al Sol. Els espectadors de Temporada Alta ho han pogut certificar a través dels deu espectacles que des del 2011 han presentat al festival gironí.

Fa dos anys, el dramaturg i director francouruguaià Sergio Blanco va perdre la mare. Els primers mesos després d'aquella mort van ser "complicats i molt dolorosos", recorda Blanco, i només el va ajudar "pensar que podria transformar tota aquella foscor en bellesa". El resultat és Tierra, un espectacle d'autoficció que arriba aquest divendres al Canal de Salt dins del festival Temporada Alta i que s'estrena a Catalunya. El dramaturg hi desplega un homenatge a la seva mare, que va ser mestra de llengua i literatura, i de retruc posa damunt la taula una qüestió que el preocupa: com els avenços tecnològics estan guanyant terreny a la lectura i a l'escriptura. "Avui en dia estan en perill d'extinció", alerta Blanco.

El món seria diferent per als més desafortunats sense les organitzacions humanitàries que assisteixen les poblacions afectades per guerres i desastres naturals. Com viuen personalment els treballadors d’aquestes organitzacions la confrontació amb els drames als quals s’enfronten als llocs de destinació? Per saber-ho, el director Tiago Rodrigues va entrevistar un seguit de membres d’aquestes entitats amb la idea de bolcar les seves històries i vivències a Dans la mesure de l'impossible. L'espectacle es va estrenar el 2022 en una producció de la Comédie de Ginebra, poc abans que Rodrigues fos nomenat director del Festival d’Avinyó.

Al contrari que la majoria dels seus contemporanis, el filòsof Jean-Jacques Rousseau, davant la clàssica dicotomia entre estat salvatge i civilització, mostrava una clara predilecció per tot el que era previ a qualsevol organització en societat. Defensor del concepte del bon salvatge, el pensador creia fermament que l’ésser humà, per naturalesa, era bo, lliure i virtuós, i que era justament la vida en societat el que el corrompia i li despertava els vicis de la riquesa, la fama o l'enveja, focus de conflictes i desgràcies.

La gavina de Txékhov del director argentí Guillermo Cacace i els Paisatges compartits que vam veure aquest cap de setmana al Festival Temporada Alta de Girona no tenen res a veure dramàticament, però sí que coincideixen en una cosa: la importància del paisatge. A l’obra del mestre rus, tan inoblidable com el personatge de Nina és la perspectiva del llac i els bedolls on Trigorin va a pescar i on Kostia mata la gavina. A la creació de Caroline Barneaud i Stefan Kaegi (de la companyia Rimini Protokoll), que també es pot experimentar els dies 12 i 13 d'octubre a partir de les 12 h, el paisatge és subjecte dramàtic i espai de representació on, al llarg de set hores, es presenten set càpsules de creadors europeus que exploren la mirada i la relació dels espectadors amb la natura. Un projecte que ha recorregut boscos de Suïssa, Alemanya, Itàlia, Eslovènia, Portugal i França adaptant-se cada cop a la realitat de cadascun i amb l’imperatiu de no deixar cap empremta al territori més enllà dels records dels espectadors.