L’impacte mediàtic que ha provocat el cas d’Íñigo Errejón ha portat a diferents programes i cadenes, no necessàriament de caràcter informatiu, a sucar pa en l’assumpte des d’una perspectiva política interessada. La incoherència d’un líder d’un partit feminista que admet conductes masclistes tòxiques passa a utilitzar-se com una fórmula per desautoritzar el discurs global de les esquerres. D’altres ho feien des de l’aproximació morbosa d’intentar indagar en els noms de les víctimes i els detalls dels fets, portant el relat a l’àmbit de la sordidesa.

La Junta Electoral Provincial de Barcelona ha decidit fer cas d'una denúncia de Ciutadans i prohibir a TV3 i Catalunya Ràdio anomenar “exiliats” les persones que han hagut de sortir clandestinament de Catalunya fugint de la persecució judicial (en els darrers temps, quasi tota deguda al jutge García-Castellón) pel fet de ser independentistes i haver tingut relació amb el Procés i/o amb Tsunami Democràtic. Persecució política, en definitiva. No és la primera vegada que la Junta Electoral (tot i que habitualment és la Central d'aquest organisme) prohibeix coses als mitjans públics catalans, que consideren sospitosos de tota mena de sevícies contra la unitat d'Espanya. De fet, en la seva resolució d'ara, la Junta Electoral se cita a ella mateixa, quan també va prohibir a 3Cat parlar d'exili i d'exiliats. Era amb motiu de la campanya de les eleccions del 21 de desembre de 2017, les eleccions del 155.

La llengua catalana no només és la raó de ser dels mitjans de comunicació públics de la CCMA sinó que, visible i usada, ens explica dins i fora del país fins al punt d’esdevenir una eina imprescindible per generar una manera singular de desplegar l’activitat informativa, cultural, esportiva, científica. Que la llengua és un element central en la construcció de tota nació és una evidència que, no per ser-ho, hem d’obviar. Així ho entenem en la nostra vida quotidiana quan la usem d’una manera normalitzada i en tant que membres d’una comunitat, i cal entendre-ho també quan atorguem al català la capacitat d’articular la nostra acció institucional i estratègica, també quan ens referim a la missió fundacional de la mateixa CCMA. 

Aquest article no cerca l’acarnissament, sinó entrar en el fons de la qüestió que plantejava Jordi Évole en la seva entrevista al programa televisiu de Ricard Ustrell: “Quin problema hi ha amb espanyolitzar TV3?”. Com que la intenció del periodista de La Sexta era debatre a fons aquesta qüestió, crec que es mereix una resposta extensa i no només un estirabot de Twitter. A banda, crec que Évole és un molt bon professional i que el seu documental No me llame Ternera n’és un bon exemple: excel·lent en el fons, en la forma i en l’exercici d’empatia a banda i banda. Una altra cosa és que Évole no només entrevista, o vehicula missatges d’altres, sinó que pren partit. Marca territori. Per exemple, al principi d’aquest mateix documental Josu Ternera li explica que l’entrevista es desenvolupa al País Basc. I Jordi Évole li deixa clar que, per a ell, es troben a França. Un exemple gràfic del que s’entén per marcar territori.

Que Jordi Évole hagi defensat l’espanyolització de TV3 fa la sensació d’anar enrere com els crancs. Amb el final del Procés estem veient un classiquíssim retorn del que havíem reprimit, tot el que no vam voler parlar de llengua i nació perquè només volíem parlar de democràcia. El problema, esclar, és que també torna el vell sandvitx entre l’identitarisme fràgil i el cosmopolitisme cínic que impedeix que surti un sentit comú útil per a la majoria. Naturalment, el debat entre universalisme i particularisme és una lluita eterna sense victòria final possible, però si ens prenem la molèstia d’escriure és perquè no podem deixar de creure que alguns arguments són millors que uns altres. Aprofito la pàgina per esbossar alguns dels meus preferits sobre el tema.

El periodista Abraham Orriols, nascut a Berga el 1996, recorda la seva infantesa per explicar l'origen de la seva família: “La meva mare és perruquera i el meu pare treballa al polígon del poble. Jo he nascut i m’he criat al Berguedà fins que vaig haver de marxar a Barcelona per estudiar a la universitat”. Diu que ell no tenia la vocació periodística de petit: “He acabat en aquesta professió de rebot i no tinc gens el discurs idíl·lic per dir-te que era el meu somni de nen”.

TV3 va estrenar el seu sistema de vídeo sota demanda abans que la BBC en tingués un i també abans que YouTube. Les constriccions pressupostàries de l’última dècada i mitja, però, han provocat que hagi perdut aquell caràcter pioner en l’àmbit tecnològic, justament en uns anys d’explosió de l’audiovisual, de canvi d’hàbits de consum i d'un augment esclatant de la competència. Aquest dimecres la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha volgut escenificar un punt d’inflexió, amb la presentació oficial de la plataforma en streaming que ha de substituir el vetust TV3 a la Carta i amb la qual es vol lluitar contra Netflix i la resta d’actors digitals del sector.

Els periodistes no són prou conscients del seu paper de referents lingüístics i han abaixat el llistó de la llengua en els seus mitjans. Són dues de les conclusions de l’informe que ha elaborat Mèdia.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. La degradació que s'estén en el català del carrer també ha arribat a les redaccions dels mitjans de comunicació, cosa que, a la vegada, contribueix a l'empobriment de la llengua. I el 42% dels lingüistes consideren que el nivell baixarà encara més els pròxims anys amb els periodistes més joves, fruit dels mals resultats en llengua a tots els trams escolars i de la caiguda de l'ús social del català. L’estudi, elaborat pel periodista i lingüista Pol Cervera, ha enquestat 50 correctors, assessors lingüístics i filòlegs, i recull el testimoni de dotze professionals que treballen amb la llengua en mitjans de tot el domini.

El director general de la BBC, Tim Davie, ha deixat caure la bomba: en una dècada, tots els continguts que prepara l’ens es distribuiran exclusivament a internet. Adeu a les ones, tant televisives com radiofòniques. Continuarà sent British, continuarà sent Corporation, però ja no serà Broadcast. Una de les empreses informatives més importants del món tancarà un segle d’història. Segons explicava, tota la producció de la BBC hauria d’estar agrupada en una sola aplicació global. 

Aquests són alguns dels 95 comentaris sobre llengua que ha atès el Servei d’Atenció a l’Audiència de TV3 i Catalunya Ràdio d’un total de 16.570 consultes rebudes només aquest 2022 (sí, són més de 50 al dia). Els espectadors esmenen la plana a presentadors i tertulians, preocupats per l’empobriment del català i les constants interferències del castellà: un locutor que diu volantasso, els tertulians que abusen de dir "el tema de" o, fins i tot, convidats que no parlen català.

Carol Rovira (Camarles, 1989) s’ha convertit en una de les cares més conegudes de TV3 gràcies al seu pas per Eufòria, on ha exercit de coach, i La gran vetllada, concurs que va estrenar fa unes setmanes. El talent show musical li ha permès retornar a la casa on va començar la seva carrera televisiva a través de la telenovel·la La Riera. Després de despuntar a Espanya i Amèrica Llatina gràcies a Amar es para siempre i Luimelia, sèrie de referència per a la comunitat LGTBI, l’actriu confessa que té ganes de treballar més a Catalunya. 

Des de l'inici del programa, la Mariona, de 20 anys, ha estat la rival a batre per les seves actuacions gairebé sempre rodones (Daniel Anglès li va dir que era "insultantment" perfecta). Estudiant de logopèdia i amb anys de formació al darrere, la concursant defensa que les seves interpretacions no són producte de dons innats, sinó d'un "esperit de formigueta".

En la primera semifinal, el Triquell es va convertir en el primer finalista d’Eufòria després d’interpretar Grace Kelly de Mika. Amb el seu posat rebel, el de Sant Quirze del Vallès, que es va apuntar al càsting del programa pel suggeriment del seu padrastre, ha seduït els espectadors i el jurat.  

En la segona semifinal d'Eufòria, en què el públic la va triar com a tercera finalista del programa, la Núria, d'Olot, va ser batejada per Marta Torné com "el volcà de la Garrotxa". Els seus punts forts són la seva presència escènica i la seva interpretació, com va demostrar amb les actuacions de Sobreviviré i Titanium. Divendres la Núria aspira a convertir-se en la primera guanyadora d'Eufòria.

Un dels capítols més deliciosos de la mítica sèrie Sí, ministre, produïda per la BBC durant els anys vuitanta, era el que portava per títol La societat compassiva. En aquell episodi, el ministre protagonista s’assabenta que hi ha un nou hospital que porta quinze mesos funcionant gràcies a la feina infatigable de cinc-cents funcionaris d’administració, però que no disposa de personal mèdic ni està atenent cap pacient perquè les restriccions pressupostàries han impedit posar-hi més recursos. Quan intenta reconduir aquest absurd, topa amb tota mena d’entrebancs, i l’impassible Humphrey, el secretari permanent, el vol convèncer que fer canvis estructurals per tenir prou diners per complir la funció que s’espera d’un hospital seria un niu de conflictes i li aconsella deixar les coses com estan.

Potser aprofitant la llarga interinitat governamental i el silenci discursiu d’uns partits independentistes absorbits (esperem-ho!) per la negociació de la investidura, diverses faccions de l’unionisme han reprès l’ofensiva contra els mitjans de comunicació públics de Catalunya. Aquesta havia estat, els darrers anys, la gran especialitat de Ciutadans, i amb molta lògica ara els dos hereus político-electorals del partit taronja, Vox i el PSC, n'han agafat el relleu. 

Comencen a arribar ecos sobre com es repartirà la Corporació amb la nova configuració parlamentària, si finalment hi ha Govern. (Repartirà : quin verb més eloqüent!) Que si a aquest partit li toquen dos membres al consell de govern, a aquest altre un i mig... Però potser hauríem de parar atenció no a l’equilibri entre partits, sinó al de perfils. Aquí va la meva proposta.

Hi ha model alternatiu a TV3? Més enllà de ser l’ase dels cops de l’oposició -des de fa 38 anys, governi qui governi-, convindria preguntar-se si algun partit té realment una proposta alternativa sobre com fer-la funcionar. Vox ha dit que tancaria els mitjans públics i Ciutadans ha demanat que es redueixi el pressupost a la meitat, és a dir, que es conformen en deixar-los en coma, al límit de la irrellevància que n’afavoreix la clausura definitiva. Però això és només barra lliure de qui sap que no governarà.

L’ajornament de les eleccions obliga a plantejar-se què fer amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Dels sis membres del consell de govern, dos ja no hi són i els quatre restants tenen el mandat caducat des de fa tres anys. Hi ha una llei aprovada però la sensació d’interinitat comporta que els partits no l’executin per renovar els càrrecs que comanden els mitjans públics catalans. En un món ideal, el nomenament dels consellers no dependria dels càlculs polítics dels partits. Però no vivim pas al millor dels mons i, per tant, les formacions que tenen bones expectatives electorals n'aturaran la renovació a l’espera de saber si un nombre d’escons més gran els proporcionarà una posició de més control sobre l’ens. Per tant, repetir que cal renovar la Corporació ara mateix, encara que sigui raonable defensar-ho, comporta brindar al fred sol d’hivern. Ara bé, hi ha coses que sí que es poden exigir, perquè no requereixen sacrificis als partits.