Una de les qüestions que més preocupa Erasme de Rotterdam és la guerra. Les reflexions envers aquest tema tenen un interès intemporal. Un dels adagis més representatius d’aquesta preocupació és aquell que diu que “la guerra atreu aquells que no l’han viscuda”. En aquest extens proverbi exposa l’origen i l’evolució de la violència de la prehistòria ençà, les causes de la guerra, contraposa el guerrer i el cristià, s’esforça a demostrar que els evangelis proporcionen raons a favor de la pau i la caritat. També dedica algunes parts del seu discurs antibel·licista a combatre els arguments dels apologistes de la guerra. I no deixa passar l’oportunitat de proposar algunes solucions globals, com crear organismes internacionals amb la funció d’afavorir l’entesa entre els pobles, establir les bases per a una relació pacífica amb els turcs, i exercir un control efectiu del poder absolut dels monarques que impedeixi declarar unilateralment la guerra.

Erasme de Rotterdam (1469-1536; doncs, un autor molt actual) va escriure un Elogi de l’estupidesa que hauria de ser lectura obligatòria als instituts: tot hi té vigència, educa i distreu. (Vegeu la traducció catalana de Jaume Medina, Ed. 62 i d’altres.) Entre moltes coses, Erasme és autor de més de quatre mil adagis (Adagia, en llatí), escrits com a exercicis de llatí i grec, i de conversació, per a les escoles. En trobaríem molts que podrien divulgar-se avui dia amb el mateix propòsit didàctic del segle XVI perquè, com hem indicat, Erasme ja és un autor dels nostres dies. Hi ha més d’una traducció dels adagis al català, parcial, que trobareu a Llibres de l’Índex i a Edicions de la ela geminada. Són bones. Tot saber aprofita.

D’on sou, vosaltres? Jo soc un català d’Europa. Confesso, fins i tot, un deix de mala consciència eurocèntrica. A Europa, en general, m’hi sento com a casa, en especial a Itàlia i Anglaterra (ja sé que han marxat de la Unió, però són Europa). El fred em tira enrere als països del nord. En molts llocs no hi he estat, però els he llegit, els he gaudit culturalment. La cuina, esclar, la mediterrània. La de l’oli d’oliva, que diria Josep Pla. Ell també era un europeu viatger, alhora practicant i escèptic, una mica a la manera fin de siècle de Zweig. Però més vital. Quan a principis del segle XX els catalans havíem aconseguit fer-nos europeus, de cop amb la guerra tot es va esfondrar. Ara l’ombra allargada de la ultradreta tampoc no augura res de bo.