Un dels grans debats gastronòmics entre els grups d'amics de Mallorca és quin és el millor lloc per menjar els millors pa amb oli i què el fa veritablement especial. Tot i la seva aparença senzilla, aquest plat essencial de la cuina tradicional mallorquina depèn de factors que van molt més enllà de la combinació bàsica de pa i oli. El debat gira al voltant del tipus de pa, la qualitat de l'oli d'oliva verge extra i el seu perfil aromàtic, la sal, i fins i tot la manera com s'ofereix el plat: si amb tomàtiga tallada, amb embotits o simplement pur i net. Alguns defensen que el millor pa amb oli és aquell que respecta la tradició més pura, mentre que altres valoren les reinterpretacions modernes que juguen amb textures i ingredients locals.

Les Balears col·loquen vuit restaurants entre els 100 preferits dels espanyols el 2025, segons el rànquing anual elaborat per la plataforma de reserves TheFork, que enguany arriba a la seva vuitena edició. El llistat, que selecciona els establiments més ben valorats pels usuaris, consolida l’Arxipèlag com una de les comunitats amb més presència gastronòmica de l’Estat.

Un nou mapa difós a les xarxes socials pel perfil @Capdefavaamborelles recull els restaurants i cellers més emblemàtics de Mallorca, una iniciativa que vol posar en valor la cuina tradicional de l’illa i els negocis familiars que l’han mantinguda viva al llarg de les dècades.

A les xarxes socials s'ha viralitzat el compte d'un restaurant de Mallorca. El motiu, la suma total que varen pagar els clients: 63.237,90 euros. Es tracta del restaurant Annabel, situat al passeig del Mar de Palmanova (Calvià), i ha estat el mateix restaurant qui ha fet públic el compte en el seu perfil d'Instagram, on demana: "De qui és aquesta factura?". A més, anima els usuaris a etiquetar alguna de les persones que formaren part d'aquell sopar: "Etiqueta'ls a continuació, per favor, ens agradaria parlar...".

Un home ha denunciat a través de les xarxes socials els preus abusius que han de suportar a Eivissa per causa del turisme. Segons ha explicat l'usuari Asier Mañas Pasquier en una publicació a Instagram, una botella d'aigua de mig litre li va costar set euros en un restaurant de les platges de Comte.

Agnès Barceló (Manacor, 1995) fa anys que és la xef del restaurant Plaer Vegetarià de Manacor. Al maig va obrir un perfil d'Instagram, Laurelito Millo, des d'on penja vídeos explicatius de com la cuina pot ser ben saludable sense deixar de ser saborosa. I molt bé que li surt.

Les opinions a plataformes com Tripdvisor sobre restaurants i activitats de les zones turístiques de les Illes tenen una cosa en comú: les queixes pels preus. N’hi ha que denuncien el cost de la beguda a bars de Palma: “M’han cobrat 8,20 euros per dues aigües amb gas”. D’altres critiquen el preu d’experiències com anar amb el tren de Sóller, que la finlandesa Tiina considera “bastant cara”. I no és difícil trobar ressenyes com la seva.

Hi havia hagut molt xup-xup durant els dies anteriors per esbrinar qui seria el substitut del Disfrutar a la llista Worlds 50 Best. Molta gent creia que seria l’any de l’Asador Etxebarri, ja que l’any passat estava just en segona posició. Però en canvi ha estat l'any del restaurant peruà Maido, un restaurant excel·lent especialitzat en cuina nikkei. L'Etxebarri es va haver de conformar amb un premi individual, el del seu sommelier, Mohamed Benabdallah, que va ser reconegut com a millor del món.

Joan Múrria fa més de mig segle que segueix cada dia el mateix ritual: és el primer a arribar a la botiga per aixecar-ne la persiana, encén els llums i després passa pel carrer l’escombra de tota la vida. Té setanta-sis anys i la gran majoria els ha passat rere el taulell de la botiga, satisfent els clients que buscaven el millor producte de la ciutat. Va ser pioner oferint formatges de petits productors del Pirineu i salmó fumat i també va ser dels primers a vendre xampany a Barcelona. Tot això li va portar una merescuda fama i un èxit rotund que ha sabut gestionar i mantenir amb el pas dels anys, fins que l’absència de relleu generacional per continuar el negoci li va fer replantejar-se seriosament el futur. Va ser llavors quan va aparèixer Ernest Pérez, actual CEO de la companyia telefònica Parlem i client històric del Colmado, interessat a donar-li un impuls. El Joan va acordar amb ell cedir-li la gestió del local per fer-hi una part de restaurant, amb la condició de mantenir-ne viva la botiga. I així va néixer el que és ara el Colmado Múrria, un temple modernista del 1898 on comprar i tastar el millor producte del mercat. Una botiga de tota la vida que ofereix els millors vins, formatges i embotits, fusionada amb un restaurant que treballa una cuina de nivell amb l’assessorament del reputat xef Jordi Vilà.

Un podria pensar que quan un restaurant té tres estrelles Michelin i el reconeixement del públic, ja pot viure tranquil i seguir fent el que fa (i que fa tan bé). Però el que és cert és que el conformisme no sol anar lligat al caràcter dels cuiners, que sempre estan buscant idear coses noves. Els agrada estar en moviment i que els seus equips no perdin el ritme. També, esclar, es busca que els clients habituals trobin nous motius per tornar a visitar el restaurant.

Si heu visitat mai l’Ultramarinos Marín, al carrer Balmes de Barcelona, ja sabeu quin pa s’hi dona. Tot el que hi trobem ha estat elaborat per l’equip del restaurant. Embotits, anxoves, envinagrats, la salsa romesco o un dels millors alliolis de la nostra catalana terra. És un restaurant per als amants de la gastronomia que entenen que el que hi ha allí no es pot menjar enlloc més. Però, fins ara, hi havia una sola cosa que servien que no feien ells: el pa.

El Ruben és un home inquiet i apassionat. Sent autèntica devoció per les coses que li agraden i en el seu cas les pot comptar gairebé amb els dits d’una mà. Els quatre pilars de la seva vida són la cuina, el seu fill Nil, el Barça i el Girona. “No puc triar entre els dos equips. Per a mi és com escollir entre un pare i una mare”, explica. “Jo he sigut del Barça de tota la vida, em ve de família, però fa tretze anys que soc soci del Girona perquè sempre l’he sentit a prop i el gaudeixo moltíssim”, aclareix. Ha gaudit especialment d’una temporada històrica i, com que no volia perdre’s cap partit de Champions, va decidir que els dies per tancar el restaurant serien els dimarts i els dimecres. Ruben Carreras, responsable de Can Ruben, a Pals, transmet energia, entusiasme i passió per tot allò que el fa feliç, i la gastronomia hi té un pes molt important. Ell és la tercera generació d’un negoci que van començar els avis fa més de cinquanta anys, i amb el temps ha convertit un restaurant de carretera en un espai gastronòmic que es nodreix del millor producte de la zona. Fins al punt que bona part del producte que cuinen el cultiven la mare del Ruben i el seu marit en un hort situat a poc més d’un quilòmetre del restaurant.

Catalunya té ara mateix més de 16.000 restaurants en actiu. Però es calcula que en els últims 60 anys hi han existit més de 500.000 establiments diferents. Quants records hi ha encapsulats en cada un d’ells? Què menjàvem fa 30 anys que ara ja no trobem enlloc? Quins temples ens han deixat tot i que durant un temps eren el lloc on tot passava? Quins vins hi havia a la carta d'El Bulli i quant valien en el seu canvi de pessetes a euros?

“Estic content perquè faig menjar autèntic de la meva regió de Xi’an. És exactament tal com és allà”, m’explica l’afable cuiner Zhengyu Liu. “Abans d’obrir em deien que si obria un restaurant com aquest a Barcelona, sense adaptar els gustos a la gent d’aquí, només vindrien xinesos, però jo vaig dir «provem-ho»”. En aquest moment aixequem la vista i mirem el menjador del restaurant West Street (carrer de Cartagena, 335) i resulta que de les persones que hi ha amb el cap entaforat al bol mentre devora els seus famosos fideus no hi ha ningú d’origen xinès.

Menjar caragols per Sant Marc és estar beneït tot l'any. O almenys això és el que diu el refranyer mallorquí contra els problemes circulatoris. Un consell que el restaurant Es Cruce de Vilafranca cuida a base de quilos des de fa ja 15 anys. Una nova tradició que ja ha estat 'copiada' per molts restaurants i bars mallorquins, però a la carretera que duu a Manacor llueixen com a pioners. És per això que enguany s'assoliran tranquil·lament els 6.000 quilos de caragols entre la vigília i el dia santificat.

A les parets del restaurant pengen multitud de fotografies antigues de Sant Andreu. Són el resum de la història del seu barri, on han nascut i viscut tota la vida i on es van conèixer a principis dels anys vuitanta. És el petit homenatge que l'Ester i el Jaume fan del seu lloc al món.

És idíl·lic. Tant que fins i tot fa una mica de respecte escriure aquest article. La guingueta La Dolors es troba enmig d’uns jardins un cop has travessat el pont de Vallcarca. És una història d’èxit, perquè és un espai per al barri gestionat per persones que estimen el barri. Parlem de la Cristina Mas, ja que ella fa una pila d’anys que està en el món de la restauració, i els veïns li deien “per què no et quedes tu la guingueta del consolat?” Els astres es van alinear, i uns quants anys després que l’Ajuntament rebés en herència aquest espai, va guanyar el concurs públic i així va ser. Expliquem la història del lloc i, sobretot, de la Dolors que dona el nom a aquest indret tan especial.

"Per què no acompanyar unes braves d'un escumós a copes? A una truita de patates li queda de meravella!", diu Laura Roca, impulsora de La Baula, una iniciativa amb la qual busca incrementar l'oferta de vins catalans en bars i restaurants. Catalunya és un territori eminentment vitivinícola, però la presència dels seus vins i escumosos a les cartes dels locals de restauració no sempre li fa justícia. Encara es pot fer més notori quan se surt amb l'afany de prendre una copa de vi, sense la intenció de quedar-se l'ampolla sencera. Els verdejo en blanc o els Rioja en negre encara s'ofereixen a copes en molts locals, mentre que, per exemple, demanar una copa de cava català com suggereix Roca no sempre és possible.

Avui som davant d’un restaurant valent. És el resultat de la suma dels caràcters que es balancegen en el tàndem que conformen Enric Buendía i Aritz Ribalta. I de la calidesa i personalitat de Camila Delani a la sala. Si haguéssim de triar una paraula per descriure el restaurant Kamikaze (Rosselló, 197) seria sorprenent. Com ho és el seu imbatible bolet Pequín, que no s’hauria de perdre cap amant de l’ànec a la pequinesa tradicional. Per cert, la salsa hoisin que hi posen és casolana. Tant de bo la comercialitzessin.

De la plaça principal del centre històric de Ciutat de Guatemala, en surt una galeria comercial amb un terra de rajoles que fa un dibuix d’escaquer de color crema i negre. Entrar-hi sembla un viatge en el temps. Precisament aquí dins hi ha un restaurant que, si no es coneix, pot passar desapercebut: El Portal. Una casa de menjars senzills que s’amaga darrere una porta de fusta. Un cop a dins, una fotografia del Che Guevara ja situa aquest establiment en la història. Aquí el revolucionari argentí reclutava gent per assaltar Cuba. També en aquestes taules hi escrivia el premi Nobel de literatura guatemalenc Miguel Ángel Asturias, un prohom que tornarà a sortir més endavant.