Gerard Guix (Vic, 1975) és escriptor i dramaturg. Va guanyar el premi Joaquim Ruyra 2022 amb la novel·la juvenil Un far a la fi del món. Ara ha publicat la segona part, Més enllà de la fi del món.

Va viure a Tona fins a cinquè de primària i a sisè es van traslladar a Vic. “Anava al Sagrat Cor. Era bon estudiant, bon nen. De més gran, a l'institut, no tant, perquè m’avorria”. Va fer formació professional a l’Institut de Vic. “Electricitat i electrònica, perquè els pares van dir que havia d’estudiar alguna cosa fins que pogués anar a Barcelona a fer imatge i so, que era el que jo volia”. I després de l’escola? “A Tona vaig fer futbol, però no m'agradava gens. A Vic, informàtica, amb aquells ordinadors gegants... Però no recordo gaires extraescolars”.

]]>

Priscilla Morris (Regne Unit, 1973) viu entre Irlanda i Romanyà de la Selva, però va passar tots els estius de la seva infantesa a Sarajevo, la ciutat natal de la seva mare. Morris tenia 19 anys quan va esclatar la guerra de Bòsnia i els seus avis i altres familiars van quedar atrapats a la capital, que va estar assetjada durant 1.425 dies en el que es coneix com el setge més llarg de la història moderna. Ara narra aquestes vivències a Papallones negres (Periscopi, 2024; traduïda al català per Marc Rubió), una novel·la de debut que ha passat tretze anys escrivint i que li ha valgut molts elogis. Entre ells, una nominació al Women’s Prize 2023 i un lloc entre els 10 millors llibres de ficció històrica del 2024 segons The New York Times.

]]>

Dos dies després que el planeta s'hagi instal·lat en l'incert regne de Donald Trump, Jordi Nopca (Barcelona, 1983) torna a les llibreries aquest dimecres amb una faula política allunyada temàticament de La teva ombra (2019), narració de llarg recorregut i alè amb què va guanyar el primer premi Proa de novel·la. Inevitablement, la lectura d'El futur és una petita flama (Proa) evocarà un món orwellià: el de La rebel·lió dels animals, però també, per les preocupacions que s'hi recullen, el de 1984.

]]> Gràcies a l’estrena de la seva darrera pel·lícula fins ara, Parthenope, es torna a parlar de Paolo Sorrentino, un creador cinematogràfic colossal obsessionat a capturar la bellesa, la màgia, la bogeria i l’essència italianes amb un estil rococó, grandiloqüent i sens dubte deliciosament excessiu que beu de Federico Fellini, Martin Scorsese o Talking Heads. Tot i que he mirat, com un feliç obsés, totes les seves brutals propostes estètiques, per a mi La Grande Bellezza continua essent insuperable, una indubtable obra mestra. La pel·lícula, protagonitzada per un entranyable i particular Bartleby –un escriptor que no escriu, anomenat Jep Gambardella– és un grandiós homenatge a Roma (als carrers, als locals, als monuments, a la gent) i a la creació com a columna espinal que dona sentit a l’existència. És una pel·lícula tan inesgotable, tan infinita, que no es gasta mai, més aviat el contrari: influencia i influenciarà milers d’obres d’art actuals, futures i passades. Precisament una novel·la que recentment he devorat i gaudit i que forma part d’aquesta òrbita és Pregària a Janus de Carme Castellano, una nova perla de la col·lecció ‘Llimona verda’ d’AdiA Edicions.

]]>

El jurat del premi Camilo José Cela de novel·la en castellà, una de les categories dels premis Ciutat de Palma, ha decidit revocar el nomenament de l'obra guardonada perquè aquesta incomplia les bases de la convocatòria. Segons pogut saber l'ARA Balears han decidit revocar el premi quan han descobert l'obra no era inèdita i, a més de publicada, havia rebut altres premis literaris.

]]> La pensadora i escriptora Susan Sontag tenia la certesa que en el nostre món hi ha un 10% de gent compassiva i un 10% de gent cruel, el 80% que queda va cap a un cantó o l’altre depenent de les circumstàncies contextuals. A cada dia que passa, i ja fa quaranta anys que trepitj la terra, més convençut estic que Sontag tenia raó i que els darrers temps el sector malèvol va guanyant. Després de llegir El diable crucificat, el nou llibre de poemes de Joan Pons, arrib a la conclusió que l’autor coincideix en el diagnòstic. Tanmateix, ell, com a bon alquimista, transforma la merda en or amb un saludable humor negre i interessantíssimes reformulacions actuals de tesis gnòstiques. A través d’una sèrie de monòlegs en vers de caràcter narratiu i filosòfic, Pons desplega un llarg poema fragmentat que es divideix en 24 composicions que poden ser llegides de manera independent, però que, en conjunt, funcionen ben igual que un seguit de narracions complementàries que orquestren una novel·la a trossos, una fosca odissea protagonitzada i explicitada pels diferents rostres de Satan o Satanàs, també conegut com a Belial, Beelzebub i Llucifer.

]]> Publicada per una redissenyada Editorial Empúries que aposta amb valentia per noves veus i maneres, El tigre és la primera novel·la de Borja Vilallonga, un quixotesc viatge iniciàtic, una odissea heroica, demoníaca i delirant. A través de pàgines escrites amb to volgudament arcaïtzant i messiànic –en correspondència amb la psique ferida del personatge principal–, assistim al periple alhora èpic i estrambòtic d’un jove anomenat Adrià que intenta trobar sentit en les religions, les societats secretes i el cultiu de la ment i del cos, fet que el duu a creure’s superior tant espiritualment com biològicament. Cada etapa, cremada amb la velocitat d’un sicilià cavall d’Àtila, proposa un avatar distint, un pelegrinatge dantesc que al mateix temps presenta una detallada història de la religiositat i una amplíssima panoràmica d’antropologia cultural i filosòfica. Com més avançam, més aprofundim en terribles traumes i desastres familiars que arrosseguen al punt de no retorn de la bogeria.

]]> Durant els darrers anys hem pogut presenciar com gèneres sovint considerats menors –talment la fantasia, la ciència-ficció, les aventures policíaques i les peripècies eròtiques– han gaudit d’una forta pujada pel que fa a la varietat, a la quantitat i a la qualitat de nous títols. Darrere d’aquesta tendència sens dubte positiva hi ha l’esforç d’editorials especialitzades –Males Herbes, Llibres del Delicte, Crims.cat i Edicions de la Ela Geminada, entre d'altres–, però també el fet ja inqüestionable que la immensa majoria de propostes literàries del segle XXI plantegen una reformulació i una hibridació de diferents possibilitats: és el que aconsegueixen Xavier Aliaga, Núria Cadenes, Salvador Company, Joan Jordi Miralles, Anna Moner, Lucia Pietrelli, Albert Pijuan i Irene Solà, per citar-ne alguns exemples destacats. Un cas recent és la darrera novel·la de Miquel Àngel Vidal, Vint-i-cinc dies d’agost i tres dies de setembre, publicada a AdiA Edicions després d’haver guanyat un guardó cada cop més prestigiós com és el premi Antoni Vidal Ferrando. L’obra en qüestió és un autèntic i frenètic thriller que denuncia la corrupció de les clavegueres de l’Estat a través d’una mirada calidoscòpica damunt d’una vasta galeria de personatges. Per tal que cada personalitat tingui el seu desplegament, les pàgines volen a través d’un colossal tràveling audiovisual i psicoemocional compost de trames i subtrames molt elaborades en què cada peça encaixa en un complex engranatge narratològic, recurs que l’autor ja havia fet servir amb destresa a La ciutat de les ànimes, publicada a Ensiola després de merèixer el premi Ciutat de Palma de novel·la.

]]>

Els somnis, les esperances i la resistència dels que no encaixen en un món intolerant amb la diferència són tres dels eixos de la nova novel·la de Paul Harding (Beverly, 1967), Un altre edèn. Inspirada en uns fets reals del 1912 a l’illa de Malaga, davant de la costa de Maine, la novel·la de Harding també és una història de racisme i gentrificació turística a l’illa de les Pomes –dita així en homenatge als arbres que van plantar el 1873 la primera parella que s’hi va instal·lar, Benjamin Honey, que havia estat esclau, i Patience, la seva dona irlandesa–. Cent anys després, els descendents dels primers pobladors encara hi viuen, pobres i afamats, però feliços i protegits, fins que són assetjats per les autoritats del continent, la gran civilització que vol fer neteja ètnica. Harding transforma la crònica historicista en poesia fragmentària. Per desgràcia, no busca el desafiament estètic, té un estil de prosa una mica antiquat i un simbolisme bíblic feixuc (la narració descriu la vida quotidiana dels illencs, però comença amb un diluvi digne de Noè). Amb tot, però, la narració és sòlida i s’adapta a les normes del gènere de la novel·la històrica.

]]>

Al fons de la darrera novel·la de Maite Salord (Ciutadella, 1965), El temps habitat, hi batega un gran interrogant: quin vincle hi ha realment entre les coses que hem viscut i els llocs on han passat? Això és el que es planteja Àngela Benejam, una dona de mitjana edat que recorr, estança per estança, la finca familiar on va viure alguns dels moments més importants de la seva vida hores abans que, després d’haver-la venuda, passi a mans estrangeres. El que tot just acaba d’arribar a les llibreries, editat per Proa, és un llibre reflexiu i esperançador que recull, tot i que sigui com a rerefons, algunes de les principals problemàtiques a què s’enfronta la societat menorquina.

]]> Dues dècades ha estat treballant Antònia Vicens en la seva darrera novel·la: Crideu la mort errant, digueu-me on va. Veu ara la llum a La Magrana, segell que també va recuperar tots els contes de l’autora, reunits sota el títol Quasi un miracle. Si l’escriptora de Santanyí va estar escrivint narrativa durant quaranta anys per arribar a la poesia, després en va estar vint amb els versos per perpetrar aquesta obra dolorosa i portentosa. Això es nota en la depuració extrema de la llengua, en l’excel·lent destil·lació d’una escriptura que impressiona per la subtilitat, l’elegància i el poder de fer implosió a partir de les tràgiques històries d’uns personatges tocats per la fatalitat de la vida. Comparada sovint amb Víctor Català, Carson McCullers i Mercè Rodoreda, amb Crideu la mort errant, digueu-me on va, Antònia Vicens confirma que és una de les escriptores més dotades i radicals del món.

]]> A la novel·la El refugi del temps (Edicions del Periscopi), Gueorgui Gospodínov planteja què passaria si tinguéssim un espai on trobar-nos amb els moments més feliços del passat –es tracta d’una clínica on hi ha diferents dècades per triar, un mètode per confortar malalts d’alzheimer que després es trasllada a la política. És un lloc on fugir del present i esquivar un futur que ja no miram amb fe en el progrés, sinó amb desconfiança i por pel retorn, de la pitjor manera possible. El llibre de Gospodínov és provocador, fa que el cap esclati de tantes preguntes que hi entren de cop. Què faria jo? A quina dècada voldria anar? Necessit fugir del present? Com es fa per viure en un temps fals? Fugir és un acte de covardia intolerable o tenim dret a retirar-nos en cas que la infelicitat sigui una càrrega que no volem dur més temps?

]]>

Diu Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940) que darrere cada paraula hi ha una història carregada de múltiples significats. “De vegades ens agraden i d’altres no, però les paraules ens arriben sempre així, carregades de significats, i sovint la feina és depurar-les, retirar tot allò que és brossa per arribar a la seva essència”. Ja fa més de 50 anys que es dedica precisament a això, a aquesta tasca de depuració que realitza de cada vegada de manera més conscient i minuciosa. Ho demostra a la seva darrera novel·la, Jaguar, on els adverbis es moren de por, publicada per la Nova Editorial Moll, on un grup de joves emprenen un viatge a la recerca d’un poble llegendari i on la consciència lingüística de l’autor es traspassa també a una de les trames principals. I és que en aquest recorregut farcit tant d’aventures com de metàfores s’hi explica, entre d’altres coses, la desaparició d’una llengua.

]]>