L’autobús fa un gir obert de gairebé 180 graus i, com si m’ho estigués mostrant, m’ofereix la visió panoràmica d’una esplanada enorme plena de munts de terra, ferralla i maquinària. Tot aquest desplegament se’m cola, per sorpresa, dins la mirada perduda en la finestra. Això són les obres de l’aeroport?, em deman, fugissera. M’estimaria més no haver-me fet aquesta pregunta. No en vull conèixer la resposta. Una punxada d’angoixa se’m clava a la boca de l’estómac. Intent mirar cap a un altre costat, però el vehicle continua fent voltes, entre incorporacions i rotondes, i no hi ha cap horitzó a on refugiar-se. Miri on miri, només veig impotència, neguit, feredat: una terminal que –permeteu-m’ho– no termina mai; avions comercials, avions privats, avions cada minut; un exèrcit de taxis ben alineats; trolleys, maletes North Face, gent molt alta.

Un llimoner presideix el pati de la casa familiar de Jaume Gelabert. En morir els seus pares, va comprar-ne la meitat al seu germà i va reformar-la per tornar on va ser feliç, al barri palmesà de Son Espanyolet. Assegut davant l’arbre, recorda com durant la seva infantesa els veïns venien a cercar llimones, les portes estaven sempre obertes i “tot es compartia”. Avui, alguna cosa d’aquesta vida de barri perviu en una escala alta que, a través dels murs, els propietaris es van passant quan la necessiten. “Per què comprar-ne d’altres si en tenim una? Per què tots hem de tenir de tot?”, defensa una convivència basada en el contacte humà. No obstant això, la tranquil·litat de la barriada es va trencar quan l’empresari noruec Erik Oren va comprar des de 2018 una desena de cases a la zona per transformar-les en lloguers turístics amb capacitat per a més de 150 persones. Llavors, dos models varen xocar: el d’una comunitat que entén l’habitatge com un espai de vida i arrelament; i el de la inversió turístic-immobiliària, que la veu com un actiu per maximitzar els beneficis.

Fa mig segle, al Puig de Sant Pere de Palma hi vivia gent humil. La degradació era tal que el 18 de juliol del 1975, ara fa 50 anys, caigueren dos edificis i hi moriren dues persones. Allò fou el detonant d’un procés de rehabilitació, pioner a l’Estat, que va donar pas al barri actual. Que no tan sols acull dos dels equipaments culturals més destacats de Mallorca: el museu Es Baluard i la biblioteca de Can Sales, sinó que ha entrat –com tants d’indrets de l’Arxipèlag– en un procés de gentrificació, és a dir, de compra de cases per part de ciutadans europeus amb bons recursos econòmics. 

En un article publicat a La Vanguardia s'afirmava que el boicot al Sónar és innocu perquè el fons inversor proisraelià que és propietari del supergrup on s’aglutina el festival sols inverteix una petita part del seu immens patrimoni en música. Això és: només va invertir 1.300 milions dels 582.000 milions d'euros que té en la compra de Superstruct, actual propietari del festival. Per què boicotejar res si, total, rich will be rich? "Aquests gegants financers no tenen ànima i són immunes a la crítica", sostenia. La conclusió de l’article era esfereïdora: citava una suposada amiga fan del tecno que, malgrat sentir-se malament per tot això del genocidi, hi assistirà igualment, amb "malenconiosa resignació". Com dient: contradir-se és humà. 

Només entrar al centre comercial vam topar amb un nombrós grup de noies que s’emocionaven amb un ninot que era un simple rectangle pelut de color marró amb ulls. Em vaig sentir vella i vergonyosament analògica davant de totes aquelles dones joves que es comportaven com si aquell munt de fibres sintètiques fos una estrella de rock o un geni que concedia desitjos. "Jellyfish!", cridaven, "Jellyfish!" Vaig convertir-me tot d’una en una antropòloga innocent davant d'una cultura primitiva que em resultava del tot incomprensible. Per què aquella gent s’emocionava d’aquella manera amb un objecte sense cap valor objectiu que l’observador pogués captar a simple vista? És que tenia propietats curatives o màgiques? Era evident que el producte contenia alguna mena de valor que anava molt més enllà de la realitat. Totes les civilitzacions i cultures han creat coses a les quals han atribuït una càrrega simbòlica inventada, des de les religions fins a les supersticions quotidianes. La novetat en aquests temps de capitalisme ultraliberal i digital és que els objectes inútils es compren i es venen de forma massiva, i el significat que se’ls dona és volàtil i canviant.

Set entitats socials han protestat contra el turisme en una carta en què han expressat el seu malestar per la saturació turística, que ha derivat en una "situació d'emergència". "És hora de demanar-vos que no vingueu. No necessitam més turistes, és més, sou la font del nostre problema", han manifestat a l'escrit, el qual han començat amb "Benvolguts turistes", imitant una missiva dirigida precisament a aquests. Les diferents entitats també han lamentat que, tot i que als anys setanta Mallorca era anomenada 'l'illa de la calma', això ja és cosa del passat, "un passat no massa llunyà on la convivència entre els turistes i els residents mantenia un equilibri". "Eren altres temps, en els quals els turistes passaven les seves vacances a l'illa; un sector de la població treballava per a ells, però també existien altres sectors productius", apunten, i subratllen que "les coses han canviat" i que Mallorca "s'ha convertit en un destí turístic per excel·lència".

Un amic m’explica que havia assegurat la compra d’un pis sobre plànol al barri del Poblenou de Barcelona i que la promotora li va retornar el doble de l’import de les arres perquè li sortia més a compte vendre el pis més car a una tercera persona que no pas vendre’l pel preu pactat amb el meu amic. Fins i tot havent-lo de compensar amb el doble de l’import de les arres. El meu amic no va trobar un altre pis al mateix preu que havia pactat, i va haver de buscar-ne un de nou al mercat; tots havien pujat moltíssim de preu respecte a l’any anterior, més de 40.000 € des del moment que ell havia començat a buscar. El meu amic té un bon salari i una molt bona feina, motius pels quals ha acabat trobant una alternativa, però l’anècdota explica com està esdevenint de salvatge el mercat de l’habitatge a Barcelona; no només el de lloguer, sinó també el de compra.

“Es veu que el pis l’han comprat amb una hipoteca a trenta anys. Mira si s’estimen!”, deia Pepe Rubianes al monòleg sobre els bancs. Però esclar, ni les relacions duren trenta anys, ni el 35% de la població té els diners per a l’entrada estalviats. Per això calen pisos de lloguer assequibles.

Fa pocs dies, l’editorial de l’ARA es titulava “Contra el problema dels lloguers, parc d’habitatge públic” i afirmava, entre altres coses, que “la solució més efectiva seria que existís un gran parc d’habitatge públic que fos capaç de condicionar els preus del mercat. Això és el que passa en ciutats com Viena i la seva àrea metropolitana, on fa més d’un segle que l’habitatge està en bona part gestionat per l’administració”. 

Segons Fran Lebowitz, “Pretend it’s a city” és la frase que ella cridava als vianants (no només als turistes) que s’amunteguen a les voreres de Nova York sense prestar atenció al fet que la ciutat no és un decorat, sinó un lloc on viure. La sèrie de documentals sota el mateix títol, dirigida per Martin Scorsese, es va rodar abans de la pandèmia, però ja apuntava els problemes del turisme de masses i sobretot la gentrificació. El que sap greu a la protagonista és precisament la pèrdua de la identitat de l’illa de Manhattan: “Nova York Mai no va ser una ciutat particularment bonica. No era París, ni Florència. Però com a mínim era una ciutat original”, afirma Lebowitz. No es tracta només dels preus, perquè com bé diu ella Nova York ja era cara abans. És més aviat la pèrdua de caràcter, de consciència pròpia, com el fet que els edificis novaiorquesos abans fossin copiats a Dubai i ara sigui Nova York (en els nous gratacels del carrer 57) qui copiï l’estil de Dubai. No és una sèrie amarada de nostàlgia, sinó de sentit pràctic, de supervivència local. Com ho hem de fer per viure en aquesta ciutat, com podem evitar que s’oblidi que, a banda de la seva bellesa, la gent hi ha de viure. De moment tenim que totes les respostes, en totes les qüestions i anècdotes que exposa la protagonista, passen sempre per la necessitat que la ciutat sigui ella mateixa.

Imagina que per poder travessar el teu carrer, entrar a casa teva, pujar la compra i estirar-te al sofà desitjant que el dia acabi –tornes esgotat de la feina, deuen ser les vuit del vespre–, imagina que per fer això has d’ensenyar a un mosso l’acreditació que assegura que tu hi vius, allí, que no és cap mentida. El teu barri està blindat. I casa teva, aïllada. Sents algú que diu que una marca de moda celebra una desfilada al parc que, per a tu, ha estat sempre un parc i poca cosa més, però enfiles cap a casa, perquè encara has de fer-te el sopar, trucar a ta mare i, si tens sort, provar de descansar.

El comerç local continua perdent espai a favor d'altres tipologies de comerços enfocats principalment al turisme. Això és el que ha passat, precisament, amb el local que va ocupar fins al mes d'abril Son Vivot, una botiga emblemàtica de gastronomia i productes autòctons amb 27 anys de trajectòria. Ara, al seu lloc, ja s'hi reforma el nou establiment: una gelateria de la franquícia la Romana del 1947, amb més de 70 botigues arreu del món i amb el domicili fiscal i la seu social a Itàlia, segons consta en el seu portal web.

L’any 1955 arribaren a les Balears 188.000 turistes. Només cinc anys després, el 1960, la xifra ja s’havia més que duplicat i els visitants eren 400.000. Aquesta dinàmica de creixements amb percentatges espectaculars varen ser l’enveja d’altres economies, i dibuixaren una idea que semblava impossible de rebatre:el turisme fa créixer l’economia, l’ocupació, i encamina la societat cap a un major benestar. Més de sis dècades després d’aquell entusiasme, les Balears reben avui 18 milions de turistes a l’any, l’habitatge ha esdevingut inassequible i una part important de la població ha de fer dues feines per omplir la cistella de la compra.

Hi ha xamfrans de l’Eixample i vestíbuls d’edificis on viuen dues i tres persones sense sostre. Que hi viuen vol dir que s’hi estan dia i nit sobre matalassos, entre màrfegues, carros amb les seves pertinences i algun gos que els acompanya. I quan comença a fer bo cada dia se’n veuen més, sovint a tocar del luxós passeig de Gràcia i als eixos verds acabats d’estrenar. Alguns es protegeixen a la nit amb tanques de l’Ajuntament.

Sebastià Jornet (Amposta, 1959) és arquitecte i ha centrat bona part de la seva feina en processos de millora i ordenació urbana. El que li ha suposat més reconeixement i guardons és el pla de transformació del barri de la Mina, una zona d'especial protecció, ubicada a l'àrea metropolitana de Barcelona. La Càtedra d'Estudis Urbans de la Universitat de les Illes Balears l'ha convidat a parlar sobre estratègies d'intervenció en barris vulnerables, en el marc del projecte d'aquest departament de tractar temes d'actualitat i acostar-los a la ciutadania. L'acte tindrà lloc aquest divendres 1 de desembre a les 19.30 hores a ca n'Oleo.

L’Eixample de Cerdà tenia grans espais verds, que no esdevenien espais interiors perquè estaven connectats amb els carrers. El verd era el 50% de l’espai públic. Les diverses configuracions dels dos laterals construïts permetien la continuïtat de parcs, places i avingudes verdes a cada illa. Aquest era l’Eixample de Cerdà. Mireu l’excel·lent documental de Francesc Escribano: Els plans de Cerdà (2020).

Avui no resulta desproporcionada la comparació entre ambdues ciutats, Barcelona i París. Capdavanteres en oferta turística, pèrdua de població, escassetat d’habitatge assequible, gentrificació, contaminació mediambiental, manca de sòl lliure i desequilibri social. Avui, amb la coincidència d’un govern socialista. A París, Anne Hidalgo, alcaldessa des del 2014, ha revalidat el càrrec fins al 2026, amb prou veterania per dissenyar una estratègia de ciutat davant les Olimpíades del 2024. A Barcelona, el també socialista Jaume Collboni necessàriament haurà de definir una nova estratègia després d’una campanya caracteritzada per la negació de les actuacions de l’anterior consistori.