La temporada vinent, la Sala Beckett reivindica l’escriptura teatral com un antídot contra la malaltia del present. "Vivim uns temps d’ansietat i culte a la immediatesa, ofegats per l’allau d’informació global, angoixats per la sensació apocalíptica, volem tenir-ho tot i en el fons res no té sentit", afirma el director de la Sala Beckett, Toni Casares. En aquest context, la nova programació vol "contribuir a fer del teatre de text en llengua catalana un llenguatge viu, amb prou complexitat i en evolució permanent", un "compromís" de la sala que, segons Casares, aquest any expressen "amb més contundència i rotunditat que mai".

El dramaturg José Sanchis Sinisterra (València, 1940) arriba a la Sala Atrium amb el seu posat afable i un fil de veu, que combina amb uns principis i uns projectes de pedra picada. A punt de fer 85 anys, aquest gegant de la dramatúrgia —renovador del teatre, fundador de la Sala Beckett, defensor de la dimensió literària de la dramatúrgia, influent pedagog i pare putatiu de l’escena catalana contemporània— estrena un nou espectacle a la Sala Atrium, el monòleg La criatura del Dr. Frankenstein, del 20 de maig a l’1 de juny, amb Ferran Audi com a intèrpret. A més, l'autor té diversos títols en procés d’escriptura o pendents d’estrena, i manté una llarga batalla per obrir el Teatro del Común, un espai de formació, investigació, creació, producció i exhibició teatral a Madrid —on viu des de fa gairebé 30 anys, després de 25 a Barcelona—, un cop naufragat el projecte del Nuevo Teatro Fronterizo, una mena de Beckett 2 col·locat en una cotilleria de Lavapiés. "Tinc moments que penso que ho farem de qualsevol manera, i altres que no. Amb el ministre, molts somriures, però res de res". Amb el PP ni ho ha intentat.

L'actor Ahmed Tobasi (Jenín, 1984) arriba a la seu de l'Associació Catalana per la Pau carregat amb quatre maletes tan voluminoses que amb penes i treballs les fa passar per la porta. Fa cinc mesos que l'exèrcit israelià va atacar el camp de refugiats de Jenín i va destruir casa seva. Des d'aleshores, Tobasi no té una llar. "De moment volto pel món i m'estic allà on faig el meu espectacle. La meva família ha quedat tota dispersada", explica Tobasi, després d'admetre que aquesta nit ha dormit poc, "però molt millor que a Palestina", on "se senten els drons les 24 hores del dia i no saps mai quan et caurà una bomba". L'intèrpret és a Catalunya per representar el monòleg And here I am dins del Festival Incert. En farà funcions a l'Auditori de Granollers (dijous 8 de maig), el Teatre Principal d'Olot (divendres 9), la Sala Beckett (dissabte 10 i diumenge 11) a l'Única de la Seu d'Urgell (divendres 16) i el Teatre Principal de Terrassa (diumenge 18).

Cristina Clemente (Barcelona, 1977) és dramaturga. Té dues obres en cartell, Lapònia, al Teatre Condal, i Dones de ràdio, a La Villarroel. Totes dues fins a l’11 de maig.

Ha viscut i viu al barri del Baix Guinardó, a Barcelona. “Em sento molt del barri”. Va anar a l’escola Font d'en Fargues. “Era un centre pilot. Vaig fer ESO quan encara no ho feia ningú de la meva edat”. Li agradava molt, “perquè no dèiem senyoreta a la mestra i era molt més moderna que altres escoles”.

]]>

Fa dues dècades, el dramaturg i director Pau Miró (Barcelona, 1974) va estrenar Plou a Barcelona (2004) a l'antiga Sala Beckett. En aquell moment, l'obra de Miró parlava "de cuidar la gent que ve de fora i d'obrir la ciutat amb orgull al món", explica. Ara, la seva mirada sobre la capital catalana s'ha girat com un mitjó. "M'he sentit expulsat pels preus, per una ciutat cada vegada més pensada per a la gent que només ve a consumir i que està esprement Barcelona amb criteris econòmics", explica Miró. Aquest sentiment travessa els personatges de l'obra Expulsió, protagonitzada per tres germans que es retroben després de la mort dels pares. L'espectacle, dirigit per Toni Casares, es podrà veure del 5 de març al 6 d'abril a la Sala Beckett.

]]>

La Sala Beckett té una història especial amb Bartleby, l'escrivent, de Herman Melville (1819-1891). Quan el teatre encara estava ubicat al barri de Gràcia de Barcelona va inaugurar-se el 1989 amb una versió encapçalada per José Sanchis Sinisterra. Ara el relat sobre les renúncies laborals de l'escrivent torna a la Beckett amb una nova adaptació del dramaturg i director Llàtzer Garcia a partir de la traducció de Carme Camacho i amb l'actor Albert Prat al capdavant. Aquest tàndem artístic ha donat forma de monòleg a l'obra de Melville i ha centrat el protagonisme en l'advocat que veu com cada vegada que mana una tasca al seu treballador, li respon amb la frase: "Preferiria no fer-ho". L'espectacle es podrà veure fins al 9 de març.

]]>

Helena Tornero (Figueres, 1973) viu amb la il·lusió del primer dia la seva professió com a dramaturga. Aquest curs és l'autora resident de la Sala Beckett, on està preparant un nou espectacle que s'estrenarà a l'estiu i explorarà l'amor en l'actualitat. Amb una llarga trajectòria, ha estat en cartell als principals teatres de Catalunya, ha guanyat el premi SGAE per Submergir-se en l’aigua (2007) i el premi Lope de Vega per Fascinación (2015), i ha escrit l’òpera Je suis narcissiste, guardonada amb el premi Alícia de l’Acadèmia Catalana de la Música.

]]>

Una manifestació per l'habitatge digne. Un judici per millorar les condicions dels repartidors de Glovo. La gala de les Estrelles Michelin. Dark kitchens i supermercats il·legals.

]]>

Berta Prieto (Barcelona, 1998) va aixecar polèmica el 2022 amb Autodefensa, la sèrie que va crear amb Belén Barenys. Abans ja havia debutat al teatre amb El Chinabum (2017) i més tard va estrenar Fuck you modern family (o todo sobre mi abuela) (2019) i Derecho a pataleta (2023), en totes tres acompanyada de Lola Rosales. Ara ha escrit i dirigit, sola per primera vegada, Del fandom al troleig, amb Rosales com a ajudant de direcció. L'obra és una comèdia sobre com la societat es torna cada cop més estúpida i es pot veure fins al 8 de desembre a la Sala Beckett.

]]>

Ja fa anys que els grans establiments comercials varen assumir que els clients poden canviar d’opinió i rebutjar els productes que han comprat, ja sigui perquè aquella faldilla que a la botiga agradava tant ara resulta que no fa el pes o perquè el ventilador que havia de remoure l’aire calent a l’estiu és d’un color massa pujat. No passa res. Tot es pot tornar (dintre d’uns terminis, esclar)... fins i tot una criatura. Això és el que planteja la nova obra de Sílvia Navarro Perramon. L’empresa BioLògica permet encarregar una criatura i, si veus que això de la maternitat no és per a tu, tens fins a cinc anys per tornar-la. És una oferta que valora l'executiva d'èxit, solitària i professional, d’aquestes que fa uns dies deien als diaris que no troben homes del seu nivell davant la sorpresa de la seva mare soltera i de la germana que no pot tenir fills i que, òbviament, es convertirà amb la tieta protectora del nadó.

]]>

Malamort és d’aquelles obres que, com els bons thrillers, ens manté atents fins al final, quan descobrirem el perquè de tot plegat en un interessant joc sobre el temps dramàtic entre el present i el passat. És una obra que treballa sobre l’enigma dels fets inexplicables; una història misteriosa en un entorn agrest i desolat que seria del gust dels germans Coen amb una ambientació misteriosa a la qual contribueixen molt eficaçment el tenebrós espai escènic d'Anna Tantull, el no menys sinistre disseny de llums de Sylvia Kuchinow, el contundent espai sonor de Judith Farrés i la inquietant direcció de l'autora, Daniela Feixas.

]]>

És impossible assistir a tots els espectacles del Festival Grec. Del 26 de juny al 4 d'agost hi haurà 81 estrenes i 50 activitats paral·leles en 40 vespres de teatre i música. Així que, si no disposeu d’un o dos dobles, no ho podreu abastar tot i us veureu obligats a triar. A falta d’algoritmes que puguin encertar els gustos misteriosos del públic, hem aplicat la intel·ligència teatral per triar els imperdibles en funció dels estats d’ànim. Cinc rutes possibles que us portaran a diferents ports. Avís per a navegants: hi ha uns quants camins que acaben en un cul-de-sac: no hi ha entrades per a espectacles com l'inaugural de Sílvia Pérez Cruz, El misantrop, La Veronal, Pau Vallvé, la gran nit de Dagoll Dagom, Rita Payés, dues de les perles de Xavier Bobés, la Hofesh Shechter Company... La sort és que el mar és ample i la programació llarga. Si teniu ganes d’aventura, us proposem aquests viatges.

]]>

El costumisme en un poble del Maresme de finals del segle passat s’ha instal·lat a la Sala Beckett amb la recuperació d’una obra de Pere Riera (Canet de Mar, 1974) escrita el 2008 en què, segons l’autor, hi bateguen elements biogràfics. Casa Calores és una comèdia juvenil sobre com influeix el pas del temps en la vida de quatre amics. El terrat d’una casa de poble penjada sobre la platja és el testimoni dels jocs, les revetlles, les aspiracions, el coqueteig, les il·lusions i els conflictes de la Clara (Emma Arquillué), la Lídia (Júlia Bonjoch), en Ramon (Eudald Font) i en Santi (Arnau Comas) entre la primera adolescència i la maduresa; de l’estiu de 1989, quan tenen quinze anys, passant per l’estiu de 1996, per acabar l'estiu del 2003, quan arriben als trenta. Un terrat on la mare del Ramon penja la roba i cuida uns quants testos de plantes mentre el manetes del poble li arregla la rentadora o hi col·loca una antena de televisió.

]]>

Amb quatre anys, Emma Arquillué (Terrassa, 1995) ja no es perdia ni una estrena del seu pare, l'actor Pere Arquillué. "Vaig veure uns espectacles que ara fliparia", diu l'actriu. Des que el 2022 va rebre el premi Butaca a millor actriu revelació pel Romeu i Julieta de La Brutal, és un dels noms emergents que sonen més als teatres catalans. Del 10 d'abril al 19 de maig, presenta Casa Calores, del dramaturg Pere Riera, a la Sala Beckett amb Rosa Renom, Jordi Boixaderas, Eudald Font, Júlia Bonjoch i Arnau Comas. A més, és una de les fundadores de la companyia de teatre La Bella Otero, que del 10 de juny al 7 de juliol portarà A fuego a La Villarroel.

]]>

Soc (i seré) molt de la Beckett i soc (i seré) molt de l’Espanyol. Sense voler semblar pretensiós, és possible que sigui el més perico dels de la Beckett i el més beckettià (la sala) dels de l’Espanyol. Per això, i perquè penso que no té massa importància, hauria preferit que no s’hagués produït la polèmica d’aquest cap de setmana. Per aquest motiu me n’he mantingut públicament al marge.

]]>

Rèplica del RCD Espanyol i contrarèplica de la Sala Beckett arran de l'obra Cacophony, de Molly Taylor, que es representa al teatre barceloní fins al 25 de febrer. En un comunicat, el club de futbol expressa "la preocupació que ha generat" entre la massa social de l'Espanyol el que consideren "una falta de respecte" al club: el fet que a l'obra "un dels personatges és un futbolista violador que es vincula com a jugador de l'RCDE".

]]>

Les xarxes socials van néixer com un sistema de comunicació fàcil, ràpid i eficaç, però amb el pas del temps han esdevingut armes d’assetjament discrecional (a les escoles, als famosos i als despitats) i també armes d’exaltació i destrucció massives per crear herois i, si cal, per enfonsar-los. És la pandèmia dels clics, els tuits, els tics i altres bajanades.

]]>

L’any que ens deixarà d’aquí a uns dies s’ha commemorat el 50è aniversari de la mort de Pablo Picasso amb una cinquantena d’exposicions arreu del món. S'ha revisat la seva creativitat des dels punts de vista més variats que es puguin pensar. Però, i l’home que convivia amb l’artista? I l’amic, l’amant, l’espòs, el pare? D’això se n’ha ocupat una companyia de pallassos, Rhum & Cia, que s’ha sumat a l’efemèride de motu proprio. O sia, a la perifèria. Ho fa des del circ, un món que el pintor va visitar amb especial dedicació durant tota la vida i no solament en el període rosa.

]]>

La nova temporada de la Sala Beckett es mou per l'esperit de reivindicar la paraula a escena. "Últimament, hem sentit massa a parlar de la reducció de la diversitat lingüística mundial i de l'empobriment del llenguatge humà en general. Fem un crit d’alarma, estem davant d’un fenomen tan alarmant com el del canvi climàtic", diu el director de la Beckett, Toni Casares. El curs arrencarà amb el cicle Tardor Sanchis, dedicat al fundador de la sala del Poblenou, José Sanchis Sinisterra. Constarà de quatre espectacles del dramaturg i s'inaugurarà amb Castroponce, de Pablo Rosal, "un regal que fem al Sanchis i que creiem que li agradarà molt". Aquesta és una peça que "mostra les costures del teatre i hi juga directament", afirma Rosal.

]]>

Alguns la identifiquen amb l'Estrellita Verdiales, el mític personatge de Cegada de amor (1994) de La Cubana. Altres, amb l'abnegada i treballadora Nuri de Ventdelplà (2005). Els més joves segurament l'associen a la Lídia de Merlí (2015), aquella mare dura i ofegada per la feina. Els més teatrers, als seus papers en espectacles com Pel davant i pel darrere (2010) i Una gossa en un descampat (2018). Anna Barrachina (Sitges, 1968) s'ha sembrat una vasta trajectòria als escenaris i a les pantalles que es va acabar sobtadament fa uns mesos, quan va decidir deixar la professió. Ara ha tornat amb Nessun dorma, un espectacle d'Eu Manzanares, artista resident a la Sala Beckett. És la història d'una dona que als anys 50 donava sang a canvi de menjar, la seva filla, que treballa netejant cases i teatres, i la seva neta, directora i dramaturga. A l'escenari, Barrachina està acompanyada de Pepo Blasco, Queralt Casasayas, Tai Fati i Júlia Truyol.

]]>