El repte tenia molt de risc. La liaison entre el teatre Principal d’Inca i l’Orquestra de Cambra de Mallorca està recollint cada cop més saborosos fruits. Dit això, cal lloar aquesta darrera fita, que ben segur no serà la darrera ni d’un bon tros, com és ara la completa escenificació del Così fan tutte, de Mozart, amb tan sols uns petits i gens transcendents talls argumentals amb els quals, per una altra banda, han aconseguit donar molta fluïdesa a la narració i fan que tot transcorri amb la màxima naturalitat per a una història que, com gairebé totes les comèdies bufonesques, no pretén cap mena de versemblança ni credibilitat. La pretensió està en el rerefons de la trama, que, en aquest cas, va ben atepeïda de lectures. Tant és així que Miquel Àngel Raió, el director artístic d’aquest succeït, en la mesura del possible, n'ha canviat el discurs, salvant una mica el que fan “totes”. No era senzill guanyar un torcebraç a Lorenzo da Ponte. Ho deixarem en taules. Raió, on sí que ha estat indiscutiblement fonamental ha estat en la posada en escena i tot el que té a veure amb l’embolcall –idoni, senzill i eficient–, en la molt acurada direcció d’actors i tots els altres elements que, amb la col·laboració escenogràfica i estilista d’Adema, fan que tot rutlli sense traves ni treves. Fins i tot de la incorporació dels tres ballarins en treu profit argumental.

“Estic en el llindar de la plenitud”, va escriure Mozart en una carta l’any 1790, el mateix de l’estrena de Così fan tutte, ossia La scuola degli amanti. Ho recull Christoph Wolff en el seu assaig i ho converteix en el títol del llibre que, traduït per Ramón Andrés, publicà Acantilado. Conta, entre moltes altres coses, que el llibret que va presentar Da Ponte a Mozart duia per títol el que va quedar com a subtítol, però Mozart va trobar més adient, per qüestions musicals, i segurament alguna més, el que tots coneixem. Val a dir que Da Ponte mai no va reconèixer el nom amb el qual ha passat a la història i a les seves Memòries, tan sols ho cita un cop en un petit paràgraf, on conta que va escriure una tercera peça per a una cantant, a la qual no posa nom, però era Adriana del Bene, coneguda com la Ferrarese, la seva amant del moment. Foren El pastor Fido i La xifra, de Salieri, i La scuola degli amanti, de Mozart, “que ocupa el tercer lloc entre les germanes nascudes d’aquest celebèrrim pare de l’harmonia”. Ni una paraula més. Queda clar que la interpretació de l’obra entre l’un i l’altre era conceptualment molt diferent, almanco pel que fa al títol. Mozart, pel seu costat, donava preponderància al comportament femení, mentre que DaPonte cercava, i trobava, una lectura filosòfica i trencadora, com també molt més recercada i profunda.

Tercera entrega d’una nova temporada al teatre Principal d’Inca, cau de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, que vàrem poder sentir de bell nou a l'església de Llubí. Un programa que per a ell mateix ja era prou llaminer, amb un grau de dificultat que el convertia en valor afegit i amb una figura indiscutible, Eduardo Ríos, violinista de la Berliner Philharmoniker, com a solista encarregat per a l’ocasió de donar vida al Concert per a violí i orquestra en Re major, op. 6. Un dels concerts més alambinats i l’únic que va compondre Ludwig van Beethoven per a l'instrument. Una composició que, com tantes altres, duu acoblada la seva llegenda. Estrenada per Franz Clement, va rebre la partitura molt poc temps abans del concert, i la va interpretar com si fos gairebé una primera lectura, però, a més, afegí una sonata seva com a cadenza tocada sobre una sola corda i amb el violí a l’inrevés. Tan difícil era l’execució del concert que els virtuosos de l’època decidiren que era intocable, fins que, trenta-sis anys després de l’estrena, a l’edat de tretze anys, i amb Felix Mendelssohn a la batuta, Josef Joachim la va col·locar a la peanya que li correspon i d’on ja no ha tornat a baixar. 

Amb el títol 60 anys de L’amor perdut, el teatre Principal d’Inca i el cicle BarnaSants homenatgen aquest dissabte, 21 de març, a les 19 hores, Joan Ramon Bonet (Palma, 1944), una de les veus fundacionals de la Nova Cançó. L’acte, sis dècades després que Bonet començàs a formar part d’Els Setze Jutges, vol reivindicar el seu cançoner propi, a més de la dimensió artística global de l’autor, que es completa amb la seva reconeguda trajectòria com a fotògraf. Així, no hi faltaran clàssics com L’amor perdut, Venedor de records i Sa gavina.

Cap Pela i Nou Romancer, dos dels grups més emblemàtics de Mallorca celebren enguany el 30è aniversari i ho faran en un concert conjunt. L'esdeveniment tindrà lloc el pròxim 23 de novembre, a les 19 h, en el teatre Principal d’Inca, en un concert únic ple de música, sentiment i germanor.

“A diferència de països com Alemanya o França, aquí la tradició de música clàssica ha hagut d’agafar força en els darrers 50 anys, després d’un temps de dictadura en què vàrem estar aïllats d’Europa. I ara és l’hora de donar una empenta a aquesta tradició, per fer que pugui créixer i estar al nivell de la resta del món”. Així de clar ho té Bernat Quetglas, director de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, una entitat sense ànim de lucre que només aquest cap de setmana té programades dues classes magistrals i un concert al teatre Principal d’Inca, tots ells amb participants internacionals.

El teatre Principal d’Inca acull aquest dijous a la sala annexa la projecció de la pel·lícula Una historia verdadera, de David Lynch, que tindrà una presentació de la filmografia i la figura de Lynch a càrrec del director del teatre Principal d’Inca Miquel Àngel Raió. Amb aquesta projecció l’Associació de Cinema d’Inca i Comarca (ACIC) ret homenatge al cineasta americà que va morir el passat 16 de gener a 78 anys.

Dues peces de Mozart, sòlides, majúscules i altres dues de Xostakòvitx, que l’anunci del concert qualifica de breus caricatures, tot i que són dues versions per a orquestra de corda que el mateix compositor va fer, una de l’ària de Lady Macbeth de Mtsensk i l’altra d’un fragment del seu primer ballet, L’edat d’or, varen ser les que Bernat Quetglas, director i fundador de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, va seleccionar per ser les interpretades en el segon concert de la temporada que té lloc al teatre Principal d’Inca. Ho va fer a teatre ple i amb dos solistes de garantia per interpretar la Simfonia concertant en mi bemoll per a violí i viola K. 364. Una composició tan peculiar com suggeridora, tan innovadora com especialment bella, que Wolfgang Amadeus Mozart va compondre quan estava a les ordres de l’arquebisbe Colloredo a Salzburg. En aquest moment és quan comença la famosa pel·lícula de Milos Forman, amb què els espectadors creàrem una imatge del personatge no gaire favorable i de la qual difícilment ens podrem desempallegar, però aquesta és una altra història. La que ens ocupa és la interpretació que oferiren Joaquín Riquelme, violista de la Filharmònica de Berlín i el violinista José Manuel Álvarez Losada. Una interpretació molt sòlida i subtil per a una composició excepcional. Ho és per moltes raons, com per exemple el fet que dona idèntica importància a ambdós instruments solistes, convertits en gairebé dos personatges d’una història que van cantant i contant, des del dolor de la mort de l’Andante del segon moviment fins a l’alegria de viure amb el rondo final del Presto del tercer i darrer. I si els dos solistes elaboraren tot un versàtil decàleg de sensacions i emocions, l’orquestra, sota la batuta d’un Quetglas molt sobri, es va convertir en el context idoni per tot un seguit de versatilitats amb el qual crearen una atmosfera idíl·lica que Richard Wagner, en el seu dia, va qualificar de 'melodia infinita'.

“No heredé la belleza / No heredé la bondad / No heredé tu talento especial para hacer a la gente callar / Sólo conseguí transmitir esa herida antigua / como me la transmitiste tú”, canta Miren Iza, al capdavant del grup Tulsa, en un moment donat d’Amadora, una proposta teatral i musical que arriba aquest dissabte, 2 de novembre, al teatre Principal d’Inca. Hi arriba, a més, amb dos premis sota el braç: fa només dues setmanes que les seves principals responsables, María Velasco i la mateixa Miren Iza, han rebut respectivament el premi Nacional de Literatura Dramàtica i el de Músiques Actuals, dos guardons concedits pel Ministeri de Cultura. “Just ara hem estat assajant”, reconeix Miren Iza en conversa amb l’ARA Balears, “i el que intentam és que l’alegria que ens han donat amb aquests reconeixements no s’espenyi, que ens acompanyi d’ara endavant, que a més tenim una nova incorporació per a les pròximes funcions i la il·lusió és encara més gran”. La cantant, que exerceix també de psiquiatra, explora i aprofundeix en els matisos de tot allò que històricament s'ha donat per fet a la vida de les dones.

El teatre Principal d'Inca ha estat l'escenari de la darrera gravació del documental En un lugar de la mente, un document audiovisual que recull una interpretació lliure del Quixot per part d'un grup d'actors i actrius diagnosticats en salut mental. Els assistents a l'acte han pogut gaudir en directe de la interpretació de l'obra Tot assajant don Quixot, que posa punt final al rodatge del documental. Tant l'obra com les persones del públic que van assistir a la funció d'aquest dissabte nit van ser registrades per les càmeres i formaran part de les gravacions del projecte audiovisual.

És, probablement, un dels autors més enigmàtics i controvertits de tots els que han nascut a Mallorca. Ho és tant que, de fet, l’any passat es commemoraren els 600 anys de la seva mort sense que sigui cert i segur que va tenir lloc l’any 1423. “Hauríem de dir que el que vàrem commemorar van ser els 600 anys de la darrera vegada que se’n té cap notícia”, apunta el catedràtic del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB Gabriel Ensenyat. Ell ha estat el responsable de fer la tria dels textos que l’actriu Sílvia Bel recita a l’espectacle Emparaulant Turmeda, una proposta de lectura dramatitzada acompanyada de música en directe que es podrà veure aquest divendres dia 20 d’abril al teatre Principal d’Inca. L’endemà es representarà a l’Auditori de Porreres. 

La carta de presentació de Júlia Colom (Valldemossa, 1997) com a artista es podria resumir (moltíssim) així: amb formació de jazz, combina el seu amor per la música d'origen popular mallorquí amb els sons urbans actuals. La seva producció camina entre passatges ancestrals i la música contemporània. I no només no es perd, sinó que agafa qui l'escolta de la mà amb fermesa i evocació. Aquest divendres, la mallorquina toca per primera vegada a l'illa el seu àlbum Miramar (La Castanya, 2023) a les 21 h al teatre Principal d'Inca. A més, acaba de publicar Miramar Live. Hem aprofitat l'ocasió per tenir una xerrada amb ella.

Els episodis d'assetjament i abús de poder que va viure Aina de Cos "en un centre d'ensenyament superior per part d'un docent" ha estat l'origen de l'obra Les preposicions, una obra que arribarà aquest 3 de juny al teatre Principal d'Inca, on es farà una única funció. El passat mes de desembre l'obra va passar ja pel teatre Principal de Palma i en aquella ocasió la dramaturga i actriu va explicar que els "fets violents que deixen marca" i varen quedar molt temps dins seu són el punt de partida del text teatral.

La recuperació del teatre Principal d'Inca, una de les grans reivindicacions del municipi en els darrers anys i també del sector cultural mallorquí, s'ha fet realitat durant aquesta legislatura. Després de prop de dues dècades d'inactivitat, a finals del 2021 l'històric teatre va obrir les portes i des d'aquell moment l'ambició i la lluita per recuperar el poder que tenia anys enrere han estat un dels clars objectius del consistori inquer.

L'actor Miquel Gelabert (Felanitx, 1954) es ficarà aquest dissabte a la pell d'un petit príncep que ha tornat vell, en la revisió del text de Saint-Exupéry que ha fet la dramaturga i directora Maria Pla. Léon a la terra dels homes és un versió del clàssic destinada a un públic adult i que parla de la solitud, l'amistat, la vida i la mort. L'única funció serà aquest dissabte dia 22 d'abril al teatre Principal d'Inca.

Dies de dansa és una proposta "dinàmica i intensa" que omplirà el teatre Principal d'Inca (passadissos, escales, hall, sales...) els pròxims 24 i 25 de març. "Hi passaran coses", diu el director del teatre, Miquel Àngel Raió. La iniciativa, diu, la va veure molt clara des del principi: "L'estructura d'aquest lloc convida a convertir-ho tot en un escenari. Començam amb una proposta que té un toc diferent però que no deixa de ser una iniciativa petita. La idea és que creixi i fructifiqui", assegura.

“Cinc episodis d’un error” és una obra col·lectiva que inclou cinc espectales: UFO o la dona objecte no identificada, de la companyia Fiblada, amb Aránzazu Lepe i Alba Vinton; Fall Down Not Love, un espeectacle de vídeo dansa de Miquel Àngel Raió; D’Ones i Ella, regadera de Maya Triay; i Misdeed, de Maria del Mar Pérez Garau. Es podran veure els dies 24 i 25 de març.

El monòleg de José Corbacho Ante todo mucha calma va ser la primera funció que es va representar al teatre Principal d’Inca en gairebé dues dècades. Ara farà un any d’aquell espectacle, perquè va ser pel Dimecres Bo del 2021. Aquella representació tancava una etapa que, per al teatre, no ho va ser gens, de calmada: retards en les obres, anades i vengudes de les diferents empreses concessionàries i un pressupost de reforma que acabà sent de 6 milions d’euros. De llavors ençà, més de 22.000 assistents han passat per taquilla.

Teatre Principal.- Comença la 37a Temporada d’Òpera del teatre Principal de Palma i, per primer cop en la seva llarga existència, s’ha programat L’Orfeo, de Claudio Monteverdi, la que està considerada estructuralment com la primer òpera tal com coneixem el gènere avui dia i des de fa segles. El muntatge és d’Yves Lenoir, conegut al Principal per haver estat el director de la reposició de la Carmen de Bieito, i també de Bizet, el qual ha traslladat l’acció a l’actualitat, de manera que el clímax bucòlic i pastoral de l’original, estrenat a Màntua l’any 1607, l’ha convertit en un món orgiàstic amb la llibertat sexual com a context. Dit això, no cal dir que a l’intermedi, com als toros, hi havia divisió d’opinions. Uns el trobaven divertit i altres deien que era anatema. “A mi no m’agrada, però no es pot dir”, vaig sentir. En qualsevol cas, és ocorrent i no gaire provocatiu pel que fa a les escenes on la líbido grupal és protagonista. El que com a mínim em va quedar clar, que fins ara mai no ho entenia, va ser el perquè la protagonista, Euridice, abans en teoria una dona virtuosa, quan mor mossegada per una serp, el seu estimat Orfeo, sense dubtar-ho, va a cercar-la a infern. I allà la troba. I allà queda –sento l’espòiler–. Ell, per contra, després d’una furibunda diatriba contra les dones, acompanyat per Apol·llo, au! cap al cel. Em quedo amb aquest darrer moment, fins a l’ascensió. Brillant el duet entre Apol·lo i Orfeo, Perchè a lo sdegno-Padre Cortese, que protagonitzen Mauro Borgioni i Joan Martin Royo. No va ser l’únic en una producció que estilísticament té consistència i dramàticament està ben resolta.

El patronat de la Fundació Teatre Principal d'Inca ha aprovat per unanimitat el nomenament de Miquel Àngel Raió com a nou director aquest dijous, segons ha informat el teatre en un comunicat. La presentació del nou càrrec es farà demà, divendres, a les 12.30 h, al mateix espai escènic.