Els fills observen, retenen i reprodueixen. Es fixen en els models adults propers (el pare, la mare) i en calquen el comportament, l’incorporen, el fan seu. La psicòloga sanitària Sílvia Noguer, directora de l’institut Nexus de Sabadell i professora associada de la UAB, recorda que la imitació no és pas un recurs exclusivament humà: "Els fills ens imiten perquè és la forma d’aprenentatge de la majoria d’espècies animals. És com aprenem. Imitem els models que se’ns assemblen més".

La imitació és un comportament normal en l’evolució dels infants i una forma d’aprenentatge, sobretot en els primers anys de vida, provinent de les figures de referència: pares, mares, germans i altres persones properes. “És una expressió més de la socialització de l'infant, i juga un paper important en la composició de les relacions, del món i d'ell mateix. És el nucli socialitzador del nen o nena sobretot durant la primera infància”, explica Elisa Micciola, psicòloga infantil especialista en aferrament i trauma, i membre de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).