Llegim a l’ARA que el departament d'Educació ha fet arribar als instituts les “orientacions per treballar la lectura a les matèries comunes de català i castellà al batxillerat”. Cada centre haurà de seleccionar un mínim de “dues obres rellevants del patrimoni literari per a cada curs de batxillerat i per a cada assignatura d'una llista de 100” (que suposo que no deu ser gaire diferent de la probable llista que els professors puguin tenir al cap), però en podran triar d’altres, “sempre que pertanyin al patrimoni literari” i també podran “tenir en compte el patrimoni del territori més proper (per exemple, autors pirinencs o de les Terres de l’Ebre) o traçar vincles amb el nom del centre, si és el d’un autor”, però es recomana que es tingui en compte “la diversitat de gèneres literaris, de temes i la presència d’autores”.

Dedicar-se a ensenyar és una de les millors coses que es poden fer a la vida, a desgrat de les dificultats, les amargors i els entrebancs. Ensenyar és obrir finestres, és mostrar a algú altre les meravelles que existeixen més enllà. És acompanyar, i empènyer quan cal, perquè arribi més lluny d'on hauria arribat tot sol. És ajudar a impugnar els límits i a vèncer la desgana i la mandra. Ensenyar és també una labor incerta, perquè és com escampar llavors sobre la terra. Algunes brotaran esplèndides, altres creixeran diferents de com ens pensàvem, altres ho faran molt més tard i encara unes altres donaran un resultat poc apreciable. És quelcom, per tant, que té a veure amb l'esperança i amb una certa fe, i que, com tantes altres qüestions, depèn en bona part de circumstàncies que no controlem.

Fa uns dies es va difondre un document signat pel Consell Interuniversitari de Catalunya que recull l’acord del mateix Consell i del departament d’Educació per eliminar les lectures obligatòries de literatura catalana i castellana de les matèries comunes de batxillerat i de les proves de selectivitat del curs 24-25 excepte en el cas dels alumnes que cursin com a optativa literatura catalana o castellana. Aquest diari s’ha fet ressò a bastament d’aquesta decisió, que ha aixecat una bona polseguera.

No hi haurà lectures obligatòries a la selectivitat. Per tant, pot passar que un jove lector es compri el premi Ramon Llull de novel·la i no hagi llegit l’autor que dona nom al premi, que fa de baula de transmissió: Ramon Llull. Per a una literatura com la nostra –que no serà, ja, “una literatura”–, el fet és tan dramàtic que, ja, tant és. Com el fet que a l’escola no s’hi ensenyi el que va fer Bach o el que van fer The Beatles. Vaig escriure una ficció per a Catalunya Ràdio, que volia ser una distopia. Una professora segrestava els alumnes per ensenyar-los literatura, perquè no era obligatòria. S’ha d’estrenar aquest any que ve o l’altre i ja no és una distopia.

Els que ens dediquem a aquest ofici de la paraula no sé per a quins lectors futurs escrivim, si sembla que tots els elements es conjuren per anar destruint la capacitat dels joves per llegir, entendre el que llegeixen i saber-se part d’una tradició literària i una cultura. ¿Com m’han d’entendre si no poden rastrejar en el que escric la influència de les obres canòniques que donàvem per fet que tots compartíem? Com es pot entendre i adquirir una llengua sense conèixer la seva literatura?

El Consell Interuniversitari de Catalunya ha enviat un document en què ens explica que a cal batxiller hi ha novetats. I perdonin-me, sisplau, per la paràfrasi. Es veu que per a les proves d’accés a la universitat del 2025 de llengua i literatura catalana i castellana “ja no hi haurà lectures obligatòries”. És una notícia coherent i valenta.