D’uns anys ençà hem anat coneixent, un rere l’altre, episodis vergonyosos d’abusos de poder, assetjament i agressions sexuals i morals a menors (infants, noies i nois), tractes mesquins i menyspreadors, en molts àmbits de la nostra societat, més enllà del món familiar i privat, el més proper i el més exposat (per la seva privadesa, pels lligams interns, per la seva cultura, etc., on, diuen els estudis, es produeixen la majoria d’aquests episodis): en escoles religioses i laiques, en aules de teatre, en centres de lleure, clubs esportius, etc. Durant dècades (aquí, però també en molts altres llocs del món occidental), aquestes violències quotidianes van quedar a l’ombra; no se’n parlava; es tapaven els fets i s’amagaven i es protegien els responsables directes i els seus superiors, que ho haurien d’haver evitat i denunciat. Les hemeroteques, les xarxes i els arxius digitals són un pou gairebé sense fons, on, un cop has destriat el gra de la palla (ara se’n diuen fake news), quedes aclaparat per tot allò que va passar i no es va denunciar.